Els immortals 3 (La mudança).

Un relat de: Xitus

El castell se't trenca, i se'm trenca el passat, que vull reconstruir però ja no serà el mateix...Per què has hagut de posar-lo en una bossa, mare? Que no veus que el lego es desmunta amb facilitat? Ara l'intento tornar a muntar al terra de l'habitació buida número 2. Totes són habitacions buides. Hi ressona el so dels avions quan passen. Tu pintes. Jo jugo. Els avions passen.

A la ràdio hi sona una cançó que sempre em provocarà plorera d'ara en endavant, fins i tot quan tingui vint-i-cinc anys i m'entretingui tocant un baix elèctric desendollat després de parlar amb el meu cosí per telèfon i una noia fosca per internet. Sense voler tocaré unes notes que me la recordaran, i llavors en trauré la melodia i tornaré enrere. Quina és, la recordes? La tarareges, però no recordes el títol.

Em diverteixo buscant racons ocults, qui sap si obscurs, en aquesta nova casa. Hi ha fruites de plàstic, petites i per a llapissos. En faré la "cole".

Estem a dues bandes, últimament. Al pis de Montserrat i a la casa d'habitacions buides. Quan sigui més gran me n'adonaré que la gent usa molt sovint l'expressió "al pis de" i diuen el nom del carrer, sense dir la paraula "carrer". Intuiré llavors moquetes granes, fusta acollidora i sopars amb estovalles roges i el tiet jove. Aniré destapant vels.

Sóc petit i penso massa, però en el present. Això m'afavoreix. Em sento un nen. Escuro la infància al màxim. Són cuixes de pollastre i les rossego fins l'os; són iogurts i els deixo nets i en llepo la tapa; són maduixes i en menjo fins a només deixar-ne la fulla. M'omple d'abundància. El temps regalima or.



Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer