PERIPÉCIES GALLEGUES-I

UN VIATGE EN TREN DE 14 HORES.

Jo dic que no m’agrada viatjar. Bàsicament perquè viatjar és cansat i suposa obrir tota una série d’interrogants que a casa tens resolts. A l’hora – sempre en perpèteua contradicció, jo contra mi – m’agrada moltíssim la literatura de viatges, que comença amb el llibre del gènesi, continua amb l’Odissea, la Comèdia i Gulliver i va a parar a Cunqueiro i Pla, passant per en Polo i l’Ali Bei.

Però la lectura de llibres de viatges i la visió de documentals i més documentals sobre el mateix tema, t’acaban duent al viatge. Hi ha un moment que un dimoni t’enverina, et treu l’assenyada mandra de dins i l’aboca al viatge. A més, d’una banda, ara tothom viatja i no fer-ho seria quedar com el babau del poble (una cosa és ser-ho i una altra cosa quedar-hi) i l’altra és que, teòricament, avui pots viatjar d’una manera més o menys confortable.

I dic més o menys confortable i teòricament perquè, al final, desconbreixes que com a casa no s’hi està enlloc, no perquè casa teva, ni la teva ciutat, ni el teu país siguin res de l’altre món – abomino dels nacionalismes, jo! – sinó simplement perquè és el teu ecosistema, l’ecosistema que t’ha fet i en el que et sents més o menys segur i més o menys còmode.

Avui la gent o viatja en cotxe o viatja en avió. Jo no condueixo – em condueixen, vet aquí! – i no m’agrada viatjar en avió. No és només que no vegi clar com l’aparell s’enfila i es manté a l’aire – que cau, ja ho entenc -, és que, mentre dura el vol, la panxa em va amunt i avall i en el cas de la meva panxa això és un gran problema.

Per això sempre que puc opto pel tren. El tren m’agrada molt. No sé quantes hores hi hauré passat, però moltíssimes. Sobre tot m’agraden els trens amb un restaurant com Déu mana i senyores agradables de conversa i escot interessant i rialla fàcil. Val a dir que d’aquestes te’n trobes quan te’n trobes i que també et trobes el revers de la moneda: homes secs que no saben dir ni bon dia i pallisses que no callen mai.

El viatge en tren des de Barcelona a Vigo és un senyor viatge. Travesses tota la península ibèrica, vet aquí. Són – crec – 1.200 quilòmetres. Penso en els nostres avantpassats que, per fer una distància així, devien trigar un mes ben bo. I nosaltres tirguem catorze hores i rondinem perquè ens fa mal tot.

Contemplant els paisatges de la finestreta veus de què va aquesta península. Les oliveres i els conreus assedegats en parlen del pagès català que treu pans de les pedres; el desert dels Monegros et deixa sense respiració, el pare Ebre fa que t’alcis per saludar-lo, les vinyes somrients de la Rioja et fan veure el futur amb optimisme, els pàrams de Tierra de Campos et fan recordar que allò va ser un bosc talat per a fer l’Armada Invencible que encara no s’ha recuperat ( ni el bosc, ni Espanya ), entres a Lleó –que t’estimes tant i et sap greu no poder baixar del tren una estona revisitar els vitralls de la catedral i a fruir de la xocolata d’Astorga. I vet aquí que al Bierzo – que ja és Galícia – es fa fosc. Imagines rius, munts suaus i verdor maragna, però no la veus.

El tren no té restaurant sinó un mediocríssim servei de bar. Em sap greu gastar-me els diners en porqueries fins i tot quan són barates. Però no és el cas: són cares i em toca més la moral. Havia d’haver fet com els altres passatgers que s’havien endut un parell d’entrepans de casa. No n’aprendre mai...