PERIPÈCIES GALLEGUES 9 VIGO 7

Els gallecs tenen una obsessió pels castros. Jo diria que si fa no fa com els catalans pel romànic. Els castros són anteriors i posteriors al romànic: vull dir que els més antics són celtes i els més moderns de fa dos dies (encara hi ha gent a les aldees que viu a cabanes que són castros de l’any de la picor, tot i que suposo que celtes no ).

Per a tenir clar que és un castro i que és un poble de castros només cal pensar en el poble de l’Astèrix. És exàctament allò. Potser la diferència més notable és que els celtes, que són els que van inventar els castros, feien els seus poblats al capdamunt d’una muntanya i el poble de l’Astèrix – potser gràcies a la poció màgica – és arran de mar.

Com que no sóc del país, de tant en tant vaig preguntant per saber si vaig bé per anar al castro. Em topo amb una vella molt simpàtica que em diu que vagi pujant tranquil.lament i que, al final, trobaré el castro. Li dic que això de tranquil.lament ho deu dir ella perquè està prima i és jove, però que jo amb la panxa que tinc no ho tinc tant fàcil. A la vella li agrada que li digui jove i em diu que no m’he d’enfadar amb la meva panxa, que si Déu me l’ha donat, que Santiago me la beneeixi. Espero que ho faci i el camí esdevingui més planer. A més, diu, vostè és jove i ha de poder. No estic per discutir però jo no sóc jove: tinc 51 anys i, per tant, una pota al cementiri.

Estic més aprop de la mort que del meu naixement, més a prop de la vellesa que de l’infantesa o sigui que no em vinguin amb collonades a mi.

Els jardins que envolten el castro són bonics i estan ben cuidats, però la pujada és una butifarra. A més fa una calor de Maria Santíssima. A mig camí decideixo parar: cerco una ombra, trec una poma verda del sarró i em dono mitja hora de descans. Els celtes dels collons fotien els seus poblats a la quinta hòstia.

Al cab d’una estona continuo pujant. Vinga escales i més escales. I gent que ve a passejar el gos ( un gos que es diu Castro ) i parelles que van agafades de la mà i es diuen dolçaines. I vells que remuguen contra els polítics. I un sol de collons, em sembla que ja ho he dit.

Finalment trobo el castro dels collons: a tot arreu trobo que són si fa no fa ( és clar que per això són castros i no una altra cosa ). Cases rodones, minúscules de pedra de les que només en queda la part d’abaix. N’hi ha una reconstruïda del tot per a que ens en fem una idea. Si els celtes eren com són avui no sé com hi devien cabre. Un quart de casa de la Barceloneta al costat d’un castro d’aquests és un palau.