PERIPÈCIES GALLEGUES 3 - VIGO 2

L'HOTEL PANTON DE VIGO

L’Hotel Pantón em decepciona. No és el que jo esperava. La façana al carrer és correcta però enganyosa. Em rep un jove amable i em diu que si vull sopar ve puc anar a una marisqueria que és no sé on. Després de 14 hores de viatge, vull sopar qualsevol cosa i fotre’m al llit. No em ve de gust fotre’m un tiberi. Fins i tot estic massa cansat per a això.

La cambra em decepciona molt per tres coses. Es petitíssima. Si no em moc de canto no hi quepo. Els mobles són vells i sense cap gràcia. La finestra dóna al celobert. I, finalment, la més greu de totes: no té aire condicionat. Jo sóc una persona que, a l’estiu, li agrada viure com un pingüí. Ja sé que hi ha gent que diu que l’aire condicionat es dolent per a allò i per allò altre però estic segur que passar calor encara és més dolent i que l’hotel no en tingui em fot i em desanima.

Surto al carrer – són gairebé les 12 de la nit – i al primer lloc que em diuen que em poden fer una mica de sopar, entro i sopo. És un restaurant que es diu Cambalache que tinc la sensació que és a la quinta forca de l’hotel. Es ple de parelles joves ruquejant, que és el que han de fer les parelles joves. Es veu que això és una pizzeria, així que demano la pizza de la casa, un Ribeiro i el diari del país.

Les pizzes són si fa no fa a tot arreu i aquesta no era ni bona ni dolenta. El Ribeiro era excel.lent, fresc, incisiu. Suposo que no me’l serveixen en tassa perquè deu fer poc modern. Jo estic massa cansat per a discutir res. Al diari diu que s’ha mort la fundadora de Inditex, una senyora gallega d’orígens molt humils i que es veu que deia que era d’esquerres. A Catalunya també ens passa això: tots els rics són progres. Els carques som els de les classes mitjanes. Deu anar a tot arreu si fa no fa això.

Quan torno a l’hotel ja estic més content. El Ribeiro em fa veure la vida amb esperança. Llegeixo una estona Cunqueiro i Castelao i demà serà un altre dia.