PERIPÈCIES GALLEGUES 24 CELTES 3 BREOGAN

BREOGAN

Al segle XIX Eduardo Pondal va escriure els versos del que és actualment l’himne de Galícia. El seu celtisme és evident:

Os Pinos

¿Qué din os rumorosos
na costa verdecente
ao raio transparente
do prácido luar?
¿Qué din as altas copas
de escuro arume arpado
co seu ben compasado
monótono fungar?

Do teu verdor cinguido
e de benignos astros
confín dos verdes castros
e valeroso chan,
non des a esquecemento
da inxuria o rudo encono;
desperta do teu sono
fogar de Breogán.

Os bos e xenerosos
a nosa voz entenden
e con arroubo atenden
o noso ronco son,
mais sóo os iñorantes
e féridos e duros,
imbéciles e escuros
non nos entenden, non.

Os tempos son chegados
dos bardos das edades
que as vosas vaguedades
cumprido fin terán;
pois, donde quer, xigante
a nosa voz pregoa
a redenzón da boa
nazón de Breogán.

Vet aquí: castros, astros, bardos. I no només això sinó la definició de Galiza com “nazón de Breogán”.

Dir que Breogán era gallec és com dir, per posar un exemple nostrat, és com afirmar que Indíbil i Mandoni eren catalans, és a dir, és com afirmar que els íbers que habitaven Catalunya abans d’haver passat pel sedàs romà eren catalans. I encara en el cas de Breogan és més complicat perquè al menys Indíbil i Mandoni van existir, que ja és alguna cosa. Però si se’ls hi haguès preguntat per Catalunya en català no haguessin entès res.

Un altre dia ja parlaré des de A Coruña del fal.lus de Breogán i de la seva estàtua de guerrer feroç a punt d’envestir els turistes i els no turistes. En aquest sentit – i amb molt més cabell i el cos mes atlètic – té una certa tirada a Manolo Fraga Iribarne, que semblava també que hagués d’envestir qualsevol que se li posés al davant.

Però Fraga la glòria encara se l’ha de guanyar, mentre que “Lebor Gabála Érenn” o “Llibre de les conquestes irlandeses” del segle XI ja parla de les guerres, expedicions i batalles campals de Breogán, que no es va estar de res i que si no va assolir la glòria del tot fou perquè encara no podia ser cristià i, per això, se suposa que déu estar al Purgatori purgant el fet d’haver nascut molt abans que Jesucrist.

Total, que Breogán era un rei celtico-gallec. No n’era l’únic perquè cada castro anava a la seva bola i no hi havia ni interès en federar-se, ni en conquerir-los, ni en res d’això. O sigui que Galiza llavors estava plena de reis. En Breogán regnava a la costa. I justament per això va fer construir el seu far – que els romans van anomenar d’Hèrcules perquè tenien la mania de romanitzar-ho tot, mania que després va passar als cristians, que no deixaven de ser uns romans amb un vernís lleugerament judaïtzant -.

Des del capdamunt d’aquesta enorme torre, que a més està al capdamunt d’un turó a la part alta de la ciutat, els fillets de Breogán, Ith i Bile, van veure una illa verda com una maragda i li van dir al seu pare que els deixés anar a conquerir-la. Vet aquí, però, que irlandesos de la època – que en realitat tampoc no eren irlandesos però sinó celtes, tot i que els irlandesos són molt més celtes que els gallecs, tot i que amb l’assimilació anglesa la cosa ja no està tant clara – els hi va emprenyar ser conquerits pels gallecs –que no eren gallecs i llavors sí que devien ser celtes – i Ith va acabar rebent de valent pels indígenes pre-irlandesos.

Com que els pre-irlandesos van matar Ith, Mill – nét de Breogan i nebot d’Ith – va dir que pels collons els dels pre-gallecs i no els dels pre-irlandesos i van anar a Irlanda i la van conquerir sense miraments. La conseqüència lògica d’allò fou que els celtes de Galícia van marxar a Irlanda i van deixar que Galícia desceltitzada però amb uns records molt profunds i vius dels celtes.

Per això és pot dir que Breogán és el patriarca, l’Abraham del poble gallec. Perquè els seus fills van anar de visita a la pre-Irlanda i no en van tornar i després els seus néts van tocar el dos de Galícia. És una teoria estranya però de més verdes en maduren. I no cal anar gaire lluny.