PERIPÈCIES GALLEGUES 23 - CELTES 2

Si diem que els celtes són el darrer poble prehistòric no sé si diem quelcom verídic o no. Si concertem que els pobles prehistòrics són aquells que no van arribar a escriure la seva llengua tenim que, per una banda, encara avui hi ha pobles prehistòrics – i per tant els celtes no van poder ser el darrer – i, per una altra, que a l’Edat Mitjana es van començar a escriure diversos idiomes celtes, amb la qual cosa l’únic que tindríem és que els celtes van entrar més tard que altres pobles – i més d’hora que d’altres – a la història.

Jo crec que allò que més caracteritza els celtes – i que normalment s’explica poc perquè és considera poc espectacular – és que foren aquells que van fer la revolució del ferro, és a dir, els que van deixar enrere l’Edat de Bronze per a passar a l’Edat de Ferro. Ells foren els primers que van començar a treballar aquest metall i això comportà ni més ni menys que un canvi de civilització. Però contemporàneament ens agrada més fixar-nos en els seus herois, els seus druides i les seves gaites (medievals, és clar) que no pas en allò que fou realment important.

La manera de funcionar dels celtes és el d’un poble belicós, infantil, ingenu i presumit. Belicós d’una manera estranya. Perquè per a ells l’important no era tant la victòria de la tribu com qui era el guerrer que destacava més. Això va comportar que com a grup fossin un desastre i que els estratègs romans se’ls jalèssin sense masses dificultats. Només calia provocar una mica els celtes per a que caiguèssin en els paranys més previsibles i fer una carnisseria abracadabrant. Això sí, la primera vegada que un romà veia un celta tenia la sensació de trobar-se al davant d’un gegant. Pràcticament en feia dos d’ell. Per això el primer que van haver de fer els romans per vèncer els celtes fou convèncer els soldats que aquells gegants tenien els peus de fang, com efectivament els tenien.

Malgrat que les seves cases eren cases de pa sucat amb oli, molt modestes, molt austeres, els individus celtes són dels més presumits de l’antigüetat. Probablement els que més. Romanen als museus joies celtes que, fetes de joiers actuals, serien considerats d’una modernitat i d’una elegància absolutes. Fins i tot van inventar el fet de redoblar el ros dels seus cabells i de dur-los en forma de cresta de gall en una moda que ha trigat a reprendre’s més de 3.000 anys. Però com deia el meu pare, tot torna.

Una de les contradiccions dels celtes és que, per una banda, bebien cervesa pels descosits i consideraven que aquesta beguda els havia de dur a la immortalitat i, per una altra, avançant-se al que acabarà passant a l’Occident, multaven aquelles persones que estaven més grasses que el promig de la població.

Els països celtes mai no van esdevenir una nació. La seva manera d’entendre la política s’assemblava més a les polis gregues no no pas a l’imperi romà. Els seus soldats saquejaven els pobles o les ciutats que podien – fins i tot van saquejar Roma un parell de vegades – però mai no es van plantejar construir un imperi. És més, com els grecs, no paraven de combatre entre ells. La versió més aproximada i moderna del funcionament social dels celtes són els clans (clan vol dir família en gaèlic) escocesos que, més o menys, encara funcionen avui. I la veritat és que les aldees gallegues amb els seus corresponents cacics tampoc no hi estan massa lluny.