PERIPÈCIES GALLEGUES 22 - CELTES 1

Els gallecs volen ser celtes. És una mania com una altra. Tots els pobles inventen la seva història amb mites falsos i qui estigui lliure de culpa que tiri la primera pedra. Aquells tenen a Moisés que va pujar al Munt del Sinaí a buscar les Tabletes de la Llei, els altres tenim Lo Canigó, els altres Artur i els cavallers de la taula rodona, els altres el Cid Campeador i tot va així.

Per a mi és evident que els gallecs no són celtes i desgraciadament pels gallecs celtistes, això és fàcil de demostrar. Perquè els pobles celtes existeixen i són essencialment diferent del poble gallec. Pobles celtes són Irlanda, Bretanya, Gal•les i Escòcia. Aquests pobles tenen en comú com a mínim cinc trets que els fa ser celtes: la raça, la llengua, el dret, la gastronomia i el paisatge.

Per la seva banda la raça, el dret i la llengua són bàsicament llatines i als gallecs els hi queda la pinzellada del paisatge que sí que comparteixen amb els celtes. I, de rebot, la gastronomia, que és filla del paisatge.

No vull negar amb això una influència celta en la història i en la cultura gallega, ni encara menys que els celtes no passessin per Galícia. Això ho expliquen tots els historiadors i, per tant, és evident. El que vull dir és que allò que és essencial en la nació gallega és la influència llatina, com passa a totes les nacions ibèriques excepte la basca, que és una raresa no només a nivell peninsular sinó a nivell continental i mundial.

Evidentment – i com no podia ser d’una altra manera -, el celtisme gallec és fill del romanticisme. I fou el senyor Manuel Murguía, marit de la grandíssima Rosalía de Castro, un dels principals promotors de la idea. A partir d’aquí passa a l’himne nacional i ja tothom canta Breogan, que és un cabdill celta al so de les gaites.

El segle XIX ja ho tingué això. Si bé fou el segle del positivisme d’August Compte, també fou el segle en el qual s’intentà demostrar científicament que uns pobles eren superiors als altres. Allà estava Darwin dient que els anglesos tenien els cranis més grans del món i allà estava el nostre doctor Robert per dir que no eren els anglesos els que els hi tenien sinó els catalans i allà estava Sabino Arana per dir que no eren ni els anglesos ni els catalans sinó els euskars. Com tothom sap aquesta criaturada del crani superior va acabar en tragèdia perquè els Spengler i Hitler no en van tenir prou amb afirmar que, en realitat, els més collonuts eren ells, sinó que van voler fer desaparèixer de la faç terrena el poble maleït, que era el jueu.

I si Sabino Arana tirava d’arrels racials conservades des de que el món és món i Prat de la Riba pretenia imposar l’imperi de la raça catalana, els gallecs van jugar la carta del celtisme, que era un fet diferencial, primer, a la cultura greco – llatina i, segon, a l’influència àrab a la península ibèrica.

Per acabar d’arrodonir la situació, amb el temps, i ara ja estic parlant de la època en que ens ha tocat viure, s’han anat bescanviant els rols dels pobles a la història. De la mateixa manera que quan jo era petit els cowboys eren els bons i els indis eren els dolents, ara els bons són els indis i els dolents són els cowboys, es a dir, ara els bons ja no són els conqueridors sinó els conquerits.

En el cas dels celtes, el seu gran cant a la llibertat contemporani, són les aventures d’Asterix. Vet aquí un poble lluitant contra l’invasor romà que, tot i que se les empesca totes i és obvi que és molt superior, no aconsegueix vèncer els gals perquè aquests estan cohesionats i guarden secrets ancestrals que els fan invencibles. Llàstima que quan el druida Panoràmix va morir tot se’n va anar en orris.

Jo ja entenc que, enfront de les nacions sorgides de l’evolució de Roma, les nacions celtes, germàniques, eslaves o Euskadi són més exòtiques, més pintoresques, més alternatives, fins i tot. Però les coses són com són i hi ha una Europa que és bàsicament romana i això té com botó de mostra fonamental l’idioma, que és la clau de volta d’una nació. Allà on el llatí es va acabar imposant com a llengua del poble, el poble va quedar romanitzat i hem de parlar d’un poble llatí i allà on el llatí no es va acabar imposant podríem dir que es van quedar tant bàrbars com eren abans, però tampoc no és això.

Com que el gallec és una llengua llatina, Galícia és un poble llatí i en aquest sentit una de les gràcies d’endinsar-se en Galícia es observar amb curiositat com es desenvolupa un poble llatí – i, per tant, mediterrani – a l’Atlàntic. Perquè si la llengua, la raça i el dret són llatins el paisatge és celta o, millor dit, atlàntic ( perquè els celtes es van establir en uns paisatges que ja existien abans i no van ser els qui van crear aquests paisatges ). El desenvolupament d’una cultura llatina en un paisatge atlàntic a la península ibèrica és el que determina la manera de ser de la nació galaico – portuguesa (França i Occitània estarien en la mateixa situació enllà dels Pirineus).

En aquest sentit – tot i que es troba en el mateix cas que la nació astur-lleonesa ( a la que els madrilenys han volgut esborrar de la història )- val a dir que només des d’aquest específic angle gallecs i astur-lleonesos són pobles molt semblants, tot i que la geografia ens mostra que Galícia i Portugal estan molt més abocades a la mar que els astur-lleonesos que bàsicament són gent d’interior.