PERIPÈCIES GALLEGUES 21 BAIONA

BAIONA

Hi ha una cançó de Brel en la que el protagonista cada dia es veu plantat per una tal Magdaleine. L’home persevera. L’hi du flors i l’espera durant hores. Però la mossa no es presenta. Ell ho troba normal. Perquè ella “c’est trop bien pour mois”, perquè ella “c’est mon Amerique a mois” i això és si fa no fa el que em passa amb Baiona, tot i que no estic disposat a visitar-la cada dia. Ja veig que està massa bé per a mi. Que seria com la meva Amèrica, com el meu El Dorado, com el meu S’Agaró, etc...

Igual passa amb les senyores: jo ja sé que, per posar un exemple, la Judith Mascó o l’Ariadna Gil o la Maria del Mar Bonet, per posar només tres casos, estan massa bé per a mi. Més discutible és si ho està, per exemple, la Sharon Stone o la Margaret Thatcher a qui jo sempre he trobat més assequibles. No en el sentit de que algun dia les pugui assolir, naturalment, entre d’altres raons perquè la senyora Thatcher és morta i la Sharon i jo no anem als mateixos clubs, sinó en el sentit que les veuria assolibles. Ingènuament.

Com que no estic al dia de les senyores gallegues de primera divisió – la que més em sona és la Júlia Otero i ja no sé si continua sent gallega i, en tot cas, pel que vull dir, malgrat ser llestíssima, per a mi estaria a la banda les assolibles, amb la Sharon i la Thatcher- hauré d’escollir una catalana per exemplificar les sensacions que em dóna Baiona: la Judith Mascó, una senyora que, de tant perfecta com és de cos i d’esperit i de caixa forta i de tot, no em cau bé.

Baiona no em cau bé. És massa perfecta. Les seves mides són perfectes. Els seus cabells són perfectes. Els seus ulls són perfectes. La seva cara és perfecta. El seu nas és més perfecte que el de Cleòpatra. El seu coll és perfecte.
Les seves sines són plus quam perfectes. La seva panxa és perfecta. La seva cintura és perfecta. El seu melic és perfecte. El seu pubis és perfecte. La seva vulva i les seves natges són abracadabrants. Les seves cuixes són divines. Els seus peus, una obra d’art.

Tanta perfecció m’atabala. Jo necessito senyores i ciutats amb algun defecte que les faci humanes. No cal tampoc que siguin com la senyora Sánchez Camacho o la senyora Rita Barberà – que tampoc no cal anar a parar a l’altre extrem – però he de trobar defectes que les facin humanes.

Baiona recorda aquell episodi d’Astèrix i que es titula “La residència dels Déus”, només que si bé Baiona és més bonic i te parts amb un pedigrí innegable, també és cert que es podria anomenar “la residència dels fatxendes”. De Vigo i d’Ourense, sobre tot.

Vet aquí com ens explica la friquipèdia els orígens de Baiona (la versió gallega és meva):

“O lugar foi colonizado durante o primeira jihad por Mammon homérico Troy, logo vino o Diluvio eo lugar pasou a ser colonizada por los castrexos, que comezou a vender a os fenicios estaño e peixe para os romanos. Peor que querían máis licenzas para os seus construcci'n volumes colunatas foros e, finalmente, cubrir e invadir Galicia de corrupción urbana, pero que non funcionou e descendeu inmediatamente, por sorte chegou e volveu Suevos animar esta bahía infectado, poñer un castelo na entrada para defender o principal porto do Reino Suevo.
Entón veu San Patricio e comezou a cristianizar todo mulleres ..), aproveitándose do Apóstolo Santiago (pai de Coto Matamoros) non estivese alí Espina cristianización.”

A Baiona – al menys el dia que jo hi vaig ser – hi fot una calor de María Santíssima. Fet i fet, a Galícia, a l’estiu hi fot calor, ja poden dir el que vulguin a la tele. Els baionesos de tota la vida – quatre gats mal comptats que han passat de pagesos i pescadors a cambrers – quan ningú els escolta diuen que la culpa no és del canvi climàtic sinó de la gent d’Ourense que s’emporta la calor del seu poble. I per què no? De més verdes en maduren, diuen.

El fet més important de la història de Baiona – perquè te’l repeteixen pel dret i del revés- és l’arribada de la Pinta en tornant d’Amèrica. És a dir, Baiona és la primera villa del vell món que rep un vaixell del vell i, a partir d’aquí, Hernán Cortés i la sífilis.

La Pinta anava comandada per Martín Alonso Pinzón que,de tots els mariners que duia Colom no només era el més hàbil, sinó el que tenia les idees més clares. Per exemple, quan la tripulació anava cap a les Índies i les Índies no sortien per enlloc, per allà el 9 ó 10 d’octubre – es a dir, dos o tres dies abans del dia D – els mariners de la Santa Maria es van amotinar i en Colom, que com a bon català era un cagadubtes – és una de les proves que Bilbeny no ens dóna sobre la catalanitat de Colom – no sabia que fer. El Martín Alonso Pinzón ho va tenir molt clar. Se n’havia de penjar mitja dotzena d’amotinats. Quan Colom va posar cara d’espant, en Pinzón li va dir que o bé penjava mitja dotzena d’homes o

La Niña – el capità de la Niña era un germà de Martín Alonso Pinzón, Yáñez Alonso Pinzón- i La Pinta xocarien contra La Santa María i tothom aniria a l’aigua. Colom va deixar de cagadubtar i va utilitzar les forques a tota velocitat.
En tornant d’Amèrica – jo sempre he pensat que el viatge de tornada fou molt més meritori que el d’anada perquè a l’anar pensaven que allò seria Xauxa i al tornar sabien que és el que els esperava i, per tant, el més lògic és que haguessin fet com els víkings i els asiàtics, és a dir, parada i fonda sense tornar a casa – una tempesta va fer que les tres carabel.les es dispersèssin i això va fer que Martín Alonso Pinzón arribés a Baiona força abans que Colom arribés a Lisboa, on després es van retrobar. Al cab d’un parell de setmanes moria Martín Alonso Pinzón a Palos i era enterrat a la Ràbida, com sempre havia volgut.
Colom es va alegrar moltíssim d’aquesta mort perquè ja feia temps que ell i els Pinzón no es podien ni veure. La cosa és molt simple: Martín era molt més brillant que ell i Colom ho sabia. I és que l’enveja és molt dolenta, tant dolenta que la santa mare església – amb gran criteri, com gairebé sempre – n’ha fet un pecat capital. En realitat és una imbecil•litat capital però no quedava fi dir-ho d’aquesta manera.