PERIPÈCIES GALLEGUES 20 - VIGO 19

ILLA DE TORALLA

L’illa de Toralla és el nyap, el bunyol més espectacular que he vist a Galícia. Demostra fins a quin punt el franquisme fou ximple, irresponsable i anticonservador. Demostra fins a quin punt és imprescindible la democràcia i la divisió de poders per a intentar que no es produeixin els abusos. I els abusos que encara avui és produeixen és perquè la societat no és prou democràtica – l’executiu i el legislatiu són dominats per la cúpula dels partits polítics i el poder judicial està governat pel l’executiu i el legislatiu, per tant, el poder polític actual és oligàrquic i està concentrat a la cúpula dels països govern; tot i així és evident que a qualsevol democràcia parlamentària hi ha més democràcia i divisió de poder que a qualsevol dictadura, ni que només sigui perquè els partits s`han de presentar a les eleccions -.

Ara imaginem Les Medes. I imaginem que algú se li acudeix fer un edifici de vint plantes i 135 habitatges a la Meda més gran. Un edifici de 70 metres d’alçària. La Toralla té 400 metres i és al sud de la Ría de Vigo. No hi ha manera d’amagar-ho: el nyap paisatgístic és espectacular, és clar. Per acabar-ho d’arreglar l’edifici en qüestió és horrible. Un rectangle sense cap mena de gràcia ni d’imaginació. I fa riure (és a dir, plorar) que els ricatxos franquistes que van fotre aquesta atzagaiada no intentessin, si més no, fer un edifici bonic.
Probablement, per bonic que fos espatllaria el paisatge, però potser un Gaudí hagués aconseguit que el bunyol no ho fos tant.

Com que no n’hi havia prou amb aquest enorme desastre estètic, encara s’hi van construir 30 xalets més. Un desastre apoteòsic.
Val a dir que, per acabar-ho d’adobar, aquestes idiotes com qui no vol la cosa és van carregar un castro de l’edat de ferro i una necròpolis romana. Uns angelets, vaja.

Per acabar-ho d’arreglar els oligarques de Toralla han vingut a dir que l’illa és privada. Això, com tothom que hagi estudiat una mica de dret sap, és impossible perquè, per la llei de costes, totes les platges – i ja no diguem la mar – són públiques. No existeixen platges privades, ergo tampoc no poden existir illes absolutament privades.

El pont que enllaça Toralla amb Vigo és públic. Però l’illa és privada, tot i que no ho pugui ser. Les conseqüències d’això són dos: la primera és que la gent de Vigo, sobre tot la canalla, s’ha fet seu el pont i l’ha mig reconvertit en una platja (situació que ha produït molts accidents ) i la segona és la constant reivindicació sobre tot del BNG per tal que és compleixi la legislació i l’illa no sigui privada.

Evidentment, una cosa és que parts de l’illa siguin privades (cosa que en una illa de 400 metres tampoc te cap sentit, és a dir, el lògic és que les administracions expropiessin aquesta illa i esdevingués totes elles públiques i això ho diu un liberal fermament defensor de la propietat privada però que procura no ser un fanàtic de res ).

La cosa és tant forta que fins i tot als diputats se’ls hi barra el pas. Hi ha una guàrdia de seguretat que diu que allà no passa ni Deu i no passa. Del tercer món o de monarquia bananera, vaja. Quan la gent us expliqui que amb en Franco hi havia ordre, expliqueu-li que va passar amb la Toralla. I amb la resta de la costa, és clar.


LES ILLES CIES, EL DOCUMENTAL.

I ara deixem-nos de bromes, pims pams i collonades. El món va ser fet en sis dies. Déu no feia setmana anglesa i, per tant, dissabte treballava matí i tarda. Diumenge es va dedicar el dia i va descansar. I, amb el món i l’univers creat quin va ser el indret que va triar per passar-hi el holiday? No, no fou ni Euskadi, ni la ciutat del diseny, ni París. Madrid inexistia. Roma no era Roma. Segons l’evangeli apòcrif de Sant Brugat de Zaramís Jahvé va triar les illes Cies per fer el seu primer descans.

Com els poetes saben, quan Déu va fer Galícia era pràcticament un nadó. Feia dos dies que Moïses l’havia inventat. Per això en fer aquesta part del mapa el nano es va posar a fer ditades, cosa que li va agradar tant que va omplir Galícia de Rías. Neptú, però, es va emprenyar i vinga tirar aigua cap a la costa. Va enfonsar no sé quanta terra, però n’hi va haver que es va negar a ser enfonsada. Les crestes van quedar als quatre vents. Són les illes atlàntiques. Les Cíes.

Justament perquè de tant en tant Jahvé hi ve de tant en tant amb l’esperit sant o ho arrenda a d’altres Déus menys viciosos per a que hi vingui amb els seus o les seves amants, resulta que a les Cíes hi plou menys del 50% que a Vigo, cosa que els humans d’allà ho troben tirànic, com els d’aquí troben tirànic que a Catalunya encara plogui menys. I és que mai de mai no estem contents. Si plou perquè plou i si no plou perquè no plou.

En record d’aquell esdeveniment les Cies es coneixien com a Insulae Deorum perquè els antics pensaven que tota la feinada de crear els Universos no l’ha podia haver un sol Déu, ni que fos de Convergència. El cas és que la cosa està documentada i ve de lluny. I no només està documentada papíricament, sinó que està documentada també en pedra. Efectivament, si ens deixem de platges i romanços, trobarem a la Cies Major un altar druïdic que és gairebé tant vell com la creació. Que els druïdes no fessin servir altars no és excusa, aquí val fer una excepció, ja que Déu, excepcionalment, va descansar (ara l’excepcional és que treballi i diuen males llengües que fa segles que s’ha traslladat de planeta perquè ni a les Cies no el deixaven tranquin ).

Si no ets un Déu – o un nedador de collons, o nedadora d’ovaris – visitar les Cies és gairebé un impossible. No és que no ho aconsegueixi tothom qui vol, és que no ho aconsegueix pràcticament ningú ( per a consolar-te la gent de Vigo et diu que el sol és el mateix a tot arreu –mentida!- , que el restaurant és caríssim i el menjar dolent –veritat!- i les botigues de records vigotanes et venen llibres de fotografies i dvds en que pots veure les illes dels Déus del dret i del revés ). No he aconseguit trepitjar les Cies de cap de les maneres. Tots els vaixells estan plens fins que s’acabi els temps. Les he vist de lluny des de mitja dotzena de llocs. I he comprat un llibre un DVD a veure què.

Les Cíes són tres: la do Norte o do Monteagudo; la del Medo o do Faro; la del sude o do San Martiño. Estan unides artificialment per una escullera i naturalment pel sorral de la Platja de Rodas que els d’aquí diuen que és la millor del món.

Com acostuma a passar els homes es van posar gelosos dels Déus i van conquerir les Cíes. Per terra i per mar. El resultat fou que en dos dies les illes dels Déus estaven fetes un fàstic per no dir una altra cosa. I va haver de intervenir Don Manolo, el gran cacic, per a salvar-les. Per a que després diguin que aquell home no era bo.

Vist des de lluny la primera impresió que fan les Cíes són com les Medes però en gran. Però si mires amb una mica més d’atenció i uns ulls no tant miops com els meus, descobreixes boscos de pins i eucaliptus i alguna figuera (la figuera era la planta que hi van plantar els deus, però els homes han decidit, ves a saber el perquè, que els pins i els eucaliptus són millors, quan la figa és la reina de les fruites, com tothom sap ).

Galícia està pleníssima d’ocells. Jo diria que hi ha tants ocells a la costa com peixos i que si no fos perquè els gallecs han arribat a la conclusió que els peixos marins no són bons la indústria de la gavina tindria tanta o més sortida que la de la sardina. El cas és que les Cíes estan plenes de paxariños: rapaces, coloms, tòrtores, loquillos etc... Els acantilats, els roquissers són seus. I a la mar pesquen tant com volen, és clar.

També corren per les illes quatre conills, deu eriços i una dotzena i mitja de llúdrigues (quina bèstia més sensacional la llúdriga!). Hi ha rates de mar, musaranyes i rats-penats (els rats penats són mamífers que val voler voler abans que els homes inventéssim els avions i es creguèssim Déu sap què).
I llangardaixos, serps, salamandres, escarbats, cargols, aranyes, papallones i altres bitxos que, al final, amb els peixos, possibiliten que hi siguin tots els altres. I que seran els que quedaran quan els homes ho fotem tot al carall.

Una de les avantatges de no veure les coses és que veus coses que no veuries i saps coses que no sabries. Si jo haguès anat a Les Cíes mai de la vida no haguès vist –ni sabut que existeixen- les algues pardes, que constitueixen un dels ecosistemes més rics de la costa gallega, que és un dels ecosistemes més rics del món.

Aquests món submarí està ple de tresors: percebes (un dia n’hem de parlar més a fons d’aquests bitxos), musclos, nécores, centollos, bogavans, pops (ídem), rodaballos, sollas, llenguados, anèmones i eriçons.

Una mica més lluny, però no gaire, hi venen a nedar balenes, dofins i tortugues. Hi ha gent que pensa que per a veure balenes cal anar a la Patagònia. Doncs, no, n’hi ha fins i tot a la nostra humil Mediterrània. I a arreu de l’Atlàntic, és clar. I els gallecs – i els càntabres, els asturs i els bascos – se n’havien fet un tip de caçar-ne. Ara ho tenen prohibit però en cacen igualment quan ningú no els veu als mars on ningú no vigila.

Com que els Déus les van poblar, els homes també van voler poblar Les Cies. Ja em parlat del druïda que va fer l’altar. Però també hi ha un minicastro (si hi ha algú que trobi algun racó de Galícia sense castro que avisi ). I després els romans que hi van deixar monedes ànfores. César (Juli) hi va voler fer una mariscada tant sí com no després de vèncer treballosament els herminis com recullen Estrabó, Plini o Dioros. Com que els hi venia de passada els víquins no se’n van poder estar de clavar-hi les banyes.

Després els cristians, que a qualsevol indret per petit que fos obrien una sucursal (amb moltíssima més ambició que La Caixa, que és l’única empresa que he vist amb la dèria de tenir sucursals a tot arreu ), a Les Cíes hi van obrir uns quants monestirs, i això que pràcticament no s’hi cabia i que, quan la mar s’emprenyava, se’t devien posar els rosaris per corbata. I no van ser només uns: els benedictins, els franciscans, el císter. Això ho proven les runes de San Estevo a la illa do Faro i les de San Martiño a la illa del seu nom.

Els frares compartien l’illa bàsicament amb els pirates. Tampoc no és tant estrany. Només cal veure que les relacions de la Màfia i la Camorra amb l’església catòlica, apostòlica i romana són esplèndides. Només cal veure que els exèrcits, que són bàsicament una colla de pirates de terra, mar i aire, fins i tot tenen capellans. Això funcionava com sempre ha funcionat: els uns robaven i els altres, a canvi d’una part del botí, els hi donaven el perdó de Déu. I si tenien prou influència i a qui havien robat no era un senyor molt principal, també dels homes. Res que no passi avui, vaja.

Quan vàrem arribar els catalans vàrem anar més per feina i vàrem muntar una fàbrica de conserves. Els gallecs, amb Sarmiento al capdavant diu pestes de nosaltres, però el cas es que els gallecs ens van copiar les tècniques de la conserva i que de la fàbrica que vàrem muntar a Les Cíes ells n’han muntat un restaurant que és un monopoli perquè no en deixen obrir cap altre. Com a màxim hi poden anar cada dia 2.200 persones i jo gairebé estic segur que a l’estiu es supera aquesta xifra, cosa que deu anar pels dies que no hi va ni Déu a l’hivern.

La cosa no es normalitza una mica fins al segle XIX en que, per primera vegada, Les Cíes tenen pobladors normals: pescadors i ramaders. Pescadors de gairebé tot. Ramaders d’ovelles i de cabres. Però als anys 70 del segle passat pescadors i ramaders decideixen que allò no és vida per molt que visquin al paradís i decideixen marxar cap a Madrid, Barcelona, Suïssa i l’Argentina. Immens error, és clar. Perquè si haguèssin tingut una mica més de paciència del preu de l’expropiació que l’estat, la comunitat autònoma o el municipi els haguès hagut de pagar hauria estat suficient per a comprar un títol de la noblesa espanyola i per a cap generació de la família haguès hagut de fotre brot mai més.

Els redescubridors de Les Cíes foren els hippis vigotans. Fet i fet Les Cíes els hi servien per a fer el mateix que a Eivissa – cardar pels descosits amb la història de l’amor lliure – però ho tenien molt més a prop i era molt més barat. Els papàs – que eren senyors que tenien petites empreses – no tenien temps de vigilar-los i si alguna vegada hi havia algun accident no possaven masses pegues per tal d’ajudar-les a aborar a París o a Londres. Quan anys a venir es facin excavacions sortiran condons de totes les marques, pastilles, xeringues etc...

Naturalment, tota aquesta història, Don Manolo la va parar en sec. Per a ell aquesta manera de fer era encara més contaminant que l’altra. Per a ell, a l’aire lliure només podien cardar els ratolins marins, els conills marins, les llúdrigues, els insectes i els ocells. Sort que a la jerarquia catòlica no se li ha acudit decretar que que els animals cardin és pecat perquè si no quedarien una dècima part de les espècies de les que queden.

Bé, tampoc no cal exagerar, que en realitat els cristians carden pels descosits, inclosos els capellans. Només cal pensar en el que fou el pare de la poeta nacional galega, que arreu figura com a “incògnit” i que fou un mossèn al que no hi havia faldilla que se li resistís.