PERIPÈCIES GALLEGUES 18 - VIGO 17

El carrer del Príncep és un dels carrers del centre de Vigo. Passo per allà per casualitat i em trobo amb una manifestació de quatre senyores grans que em fan pensar en les beates de Brel, però més belicoses.

Pregunto a una d’aquestes senyores el perquè és manifesten i em diuen que ho fan perquè el món està podrit. Coi, si és per això tots hauríem de manifestar-nos. Vull dir que, efectivament, podrit sembla que ho està.

El problema ve en el concepte de podritud de cadascú. La senyora més beligerant m’explica que és intolerable que les senyores vagin amb els pits enlaire a la platja de Vigo. Coi. Pregunto si elles preferirien que anessin nues del tot – les senyores, vull dir – i em miren com si jo fos Satanàs i me n’estès enfotent d’elles. No. S’haurien de cubrir les vergonyes, diu.

Coi, però és que això de les vergonyes és molt relatiu, dic. Normalment el més vergonyós que tenim ho tenim al cap i la gent no normalment amb el cap tapat. Diuen que elles es refereixen a les parts del cos femení que inciten al pecat. I jo els hi dic que em temo que pels mascles qualsevol part del cos femení incita al pecat.

No els hi dic, perquè tampoc me la vull jugar, que, fet i fet, Déu ens incita al pecat constantment, si és que l’admiració de la bellesa és pecat.

Em diuen que se’m veu bona persona, honest, catòlic, apostòlic i romà. Jo els hi anava a dir que, sobre tot, romà, però callo. Em donen una estampa de Mossèn Escrivà de Balaguer i jo, que no la vull ni en pintura, els hi dic que sóc jesuïta i que nosaltres només podem portar estampes de l’Iñaki de Loiola.

Quan m’allunyo d’elles penso que quina pena de gent! No han llegit Dostoievski i no saben que la bellesa salvarà el món. Fet i fet, ni tant sols han llegit el càntic dels càntics de Salomó i la reina de Saba. S’han quedat en les rabioses i amargants epístoles de Pau i no han anat ni més enllà ni més ençà. Tampoc no han arribat a Maria de Magdala. Quin desastre!