PERIPÈCIES GALLEGUES 16 - VIGO 15

DINAR A LA MINA DE VIGO.

Hi havia passat diverses vegades per davant però no tenia gana – i mira que és estrany això de que jo no tingui gana, tu – però m’havia apuntat que hi volia anar a menjar alguna cosa. La taverna éstà a tocar de la Porta do Sol i és allò que solem dir una taverna típica, però una taverna típica de debò sense fer comèdia.

La regenten dos vells que parlen un castellà horroròs amb els clients que no coneixen i gallec entre ells. Els hi dic que si em parlen gallec a poc a poc jo ho preferiría i així ho fan. Gràcies.

Li pregunto que què tenen per menjar i la senyora em diu: formatge, pernil, musclos i xoriço. A mi se m’escapa un: I res més? Absolutament impertinent i la senyora em diu: res més, a veure si s’ho acaba. D’acord.

Demano que em posi una ració de tot. Quan em pregunta que què vull beure li dic que Ribeiro. Quan em pregunta si en tassa o en copa li dic que en tassa. És curiós perquè a Catalunya molt sovint l’he begut en tassa i a Galícia estant avui és el primer dia que el bec entassat. I, efectivament, entassat és millor, tot i que la senyora m’omple la tassa fins dalt de tot i cada vegada que bec em tiro la meitat del Ribeiro per sobre. Salut, que deia ma mare.

El pernil – de gla –, el formatge i els musclos ( a la no sé què ) són magnífics. Un bé de Déu. Ja entenc que a aquesta gent no li calgui fer res més per a que la gent peregrini a La Mina. I encara més extraordinaris són el pa i el vi. Em fa l’efecte que quan Jesús va fer l’últim sopar el va fer amb Ribeiro i pa gallec. I si no ho va fer ho havia d’haver fet. El canvi, per a mi, el xoriç al vi negre és decepcionant. Massa greixòs, massa oliòs, massa empalagòs. Curiosament la senyora és per l’únic que em pregunta. Em diu: la gent ens diu que el xoriç ens surt molt bo, oi que sí?

LAXEIRO.

El meu professor Ramon Fuente – que Déu l’hagi perdonat perquè amb mi es va guanyar el cel – ens deia que els tres pintors més importants de la història eren espanyols ( era la mateixa època en la que es deia que l’armada espanyola era la segona més important del món, després de la dels USA: naturalment, en el marc de la pintura, això té molt més sentit: la pintura espanyola és excel.lent, l’armada no ho era ni en temps de l’invencible ): el Greco- que no era espanyol sinó greco -, Goya i Picasso (que era italo-català tot i que nascut a Andalusia ).

La veritat és que cap d’aquests tres pintors em diuen gaire cosa i pel mateix motiu: cap dels tres no és sensual. El Greco només pinta escenes religioses. Goya s’esforça per ser macabre. I Picasso s’esforça per pintar com una criatura ( ho diu ell mateix: vaig tribar 15 anys per pintar com velázquez i porto tota la vida aprenent a pintar com un nen ).

Doncs bé Laixero – que és el principal representant de la pintura avanguardista gallega -, tal com jo ho veig és una mena d’intersecció entre Goya i Picasso. Vol ser macabre com Goya i criaturesc com Picasso. Això, ben mirat, no és difícil: la majoria dels contes infantils – el llop que es fot l’àvia, la caputxeta que destripa el llop, etc...- són molt macabres. Però potser en pintura Laxeiro va ser el primer que ho va provar. No en tinc ni idea.

El cas és que com que, per a mi, la clau de volta de les arts plàstiques és la sensualitat: Rubens, Velazquez, Turner, Klimt, Dalí, Freud ...la pintura de Laxeiro no em fa ni fred ni calor. Simplement la trobo adient per il.lustrar contes infantils terrorífics però que acaben bé de forma inversemblant.

Cada quadre de Laxeiro és una historieta vella pintada d’una manera més o menys nova. Penso que no dóna – o no dono- més de sí. A més Laxeiro té un pecat imperdonable – com Picasso – que és que a l’hora de pintar les senyores – a diferència de tots els pintors que he citat (excepte Turner que va viure obssessionat pels temporals ) – ho fa amb una manca de respecte i de cura imperdonable. Totes són un nyap. Ni els pits ni les natges no se’n salven.

Aquesta colla – el Greco, Goya, Picasso- no sap que la bellesa – és a dir, les senyores- salvarà la humanitat? Sí, ja sé que això ja ho va escriure Dostoievski però ja era cert al jardí d’Adam.