PERIPÈCIES GALLEGUES 15 VIGO 14

La meva concepció de l’art és reaccionària, vagi per endavant. Penso que d’Homer ençà la literatura està en decadència, que de Miquel Àngel ençà ho està l’escultura, que de Rubens ençà ho està la pintura, que de Wagner ençà ho està la música i que de la meva mare ençà ho està la gastronomia.

Com que no tinc coneixements acadèmics em dec guiar per un instint molt primari, molt poc sofisticat, molt pedestre. És aquell instint que em fa trobar sublim, posem per cas, les Meninas ( de Diego da Silva ) i em fa trobar un nyap tot Tàpies.

Les escultures, des de sempre, és a dir des del Paleolìtic amb els menhirs i aquesta mena de coses te les vas trobant al carrer. L’evolució està clara: del menhir a Buonarroti i tornada al menhir al segle XX. I encara s’ha de dir que els menhirs solen tenir més gràcia que la majoria d’escultures contemporània que s’esforcen aclaparadorament per esdevenir lletges.

Com que Vigo és una ciutat moderna té aquestes estàtues prehistòriques acabades de fer arreu. Podrien ser de Chillida, podrien de ser Miró i, la veritat és que se’m refot de qui siguin: per a mi no tenen cap mena d’interès. Si no m’haguèssin de cridar l’atenció m’hi asseuria a sobre per veure passar les senyores o contemplar el paisatge.

Després hi ha les estàtues més o menys figuratives que volen ser originals i són un nyap espectacular. El Sireno de Vigo és un exemple d’aquesta mena de bunyols. Vejam que en diu la Guia sórdida de Vigo: “Remontar el Casco Vello le llevará a laPuerta del Sol viguesa donde podrá contemplar el monumento más relevante de la ciudad: me encanta ver la cara entre el horror y la estupefacción que se les queda a los turistas cuando contemplan de cerca el Sireno, estatua icónica y emblemática donde las haya.”

Afortunadament a Vigo hi ha altres estàtues més normals. Dues les tinc a tocar de l’hotel i és curiós perquè els seus estils són antagònics: l’estàtua de Rosalía de Castro i el monument al treball.

De l’estàtua a Rosalía ja parlaré en un altre moment, però que és entre cubista i naïf i Rosalía té uns pits de granit que es fan dir senyor.

El monument al treball és una estàtua metàlica. Hi ha una colla de pescadors herculis estirant una xarxa. Queda clar que això de fer pujar les xarxes plenes de peix no és tant fácil com sembla, tot i que en aquesta estàtua la xarxa incomprensiblement va buida. P sigui que els senyors que feien de figurants, musculats, calbs i amb cara de molta mala llet, fan comèdia. Però la feien molt bé, les coses com siguin.

L’estàtua dels cavalls és una estàtua clàssica i clasicista. A Galícia hi ha cavalls per tot arreu – a Catalunya guarans – i fan la festa del curro que consisteix en que els joves inmobilitzin la bèstia i els hi tallin la crinera. Bé, no sé qui és més bèstia si el cavall o el bèstia que els immobilitza sense masses contemplacions ( en Xavier Sierra em diu que no els hi fan gens de mal als cavalls, però en Xavieriño als gallecs els hi justifica tot ).

Em va explicar un argentí – gallec ( hi ha argentins gallecs i gallecs argentins ) que, quan muntaven aquesta estàtua, van posar els dos cavalls d’abaix i van deixar els dos de dalt estirats a terra per a continuar l’obra l’endemà. Però vet aquí que l’endemà, quan van tornar, els cavalls no hi eren. La gent va començar a dir que els cavalls no es volien estar a Vigo i que havien tornat a la frega. Però la cosa no va anar ben bé així: resulta que havien passat per allà uns recollidors de ferralla i que van portar a vendre els cavalls als ferrers viguesos. Només que abans d’arribar-hi es van topar amb la policía muntada de Vigo i els hi van fer tornar. La majoria dels viguesos i jo prefeririem que haguèssin fugit a la fraga.

A banda de la potencia dels cavalls, la gràcia d’aquest monument és com s’aguanten. Fet en forma d’espiral sembla que el cavall de dalt hauria de fer caure tota la construcció i suposo que quan la canalla vigotana va a visitar el monument els hi deuen explicar on és el secret. Per si les mosques, però, ningú no hi passa gaire a prop. Fa gràcia observar-ho.