PERIPÈCIES GALLEGUES 14 - VIGO 13

Sóc partidari de la vida més o menys organitzada i dels viatges més o menys desorganitzats. Quan estudiava a La Salle Bonanova podia presumir de tenir el pupitre més desendreçat del col.legi. Vaig guanyar el premi a la desorganització tempo-espacial durant deu anys seguits i, pel que he sabut, cap dels companys que han prosseguit amb els Germans de les Escoles Cristianes bonanovistes ha superat el meu rècord. És la decadència de la raça. Fins i tot recordo un professor de biologia que afirmava rotundament que en un pupitre com el meu va néixer la vida. Suposo que exagerava...

Com a persona conservadora, no sóc gaire partidari de l’aventura i menys quan sóc lluny de casa. Però com a persona liberal m’emprenya moltíssim que em diguin el que he de fer i en aquesta dialèctica va passant la meva vida. Pel que fa als viatges, la cosa és molt senzilla: quan no tinc problemes per entendre’m amb la gent opto sense dubtar-ho gens ni mica per la desorganització i quan tinc problemes per entendre’m opto per l’organització. No vaig mai a països on no em pugui entendre. De moment.

Quan un opta pels viatges desorganitzats i és desorganitzat de mena sap que anirà topant reiteradament amb incomoditats. Però són incomoditats que mai no superen la gran incomoditat que suposa no poder fer el que et dóna la gana. És intolerable que una agència turística et vagi dient tot el que has de fer com si fossis una criatura.

Així, jo aquesta tarda anava a Castrelos a veure el Museu Quiñones de León i m’he trobat amb que el museu estava tancat. Molt bé. Cap problema. Serà un dels museus del món que mai no veuré. Ja està. Cap problema, dic. Si hi aneu us parlarant del senyor Policarpo, que es veu que hi va fer donacions molt importants, del marquès de no sé què, que es veu que va donar el pazo a la ciutat, de la més gran colecció de la pintura gallega de tots els temps, de restes arqueològics de la prehistòria i d’aquesta mena de coses. Ja em fareu saber el què.

Però el que sí que he pogut fer és passejar pels jardins del Pazo, que m’han semblat una meravella. Una mena de Hyde Park en petit. Un Prater en petit. Com la Devesa de Girona, en gran, en verd i amb rierol, no sé si m’explico. Potser foto la pota i a la Devesa també hi passa un rierol. Potser sí.

Jardí botànic, jardí francès, jardí anglès, jardí italià. Bosc. Parelles que fan manetes aquí i allà i es van dient paraules senzilles i tendres; gestos que es deixen de romanços i traspassen els vestits; glatiments sentimentals i biològics. La sisena simfonia de Beethoven que, com tothom sap, és la millor obra de Mozart. Bucolisme urbà i erotisme moderat. Civilització.

Sento música – celta, és clar – i vaig cap allà a veure què passa. Es veu que han fet el festival internacional de música folklòrica celta i avui és la clausura. No és que em desagradi això de les gaites i els timbals, però prefereixo Beethoven. Si més no de tant en tant, per variar una mica. En aquestes una mossa alta, de cabell negre, blanquíssima i pigada canta una cançó lenta però d’una intensitat abracadabrant. De tant en tant deixa anar uns aguts que tots els arbres del parc estan a punt de desfullar-se. Collons, quina veu, tu! Segur que la cançó va d’amors desgraciats però és igual.

Quan s’acaba el recital em faig passar per un empresari del món de l’espectacle i aconsegueixo el telèfon de la Fionna, que és irlandesa de Galway, que és on els irlandesos són més irlandesos del món. Li explico que una vegada hi vaig posar el peu a la mar i una miqueta més i em queda congelat súbitament. I ella riu com riuen les sirenes quan els dofins els hi fan pessigolles.

L’endemà la truco per tal de concretar més coses però dec haver copiat malament algun número del mòbil i no hi ha manera. Segur que la cançó que cantava la Fio explicava això si fa no fa...Paciència i ressignació, germans!