PERIPÈCIES GALLEGUES 10 - VIGO 9

Els catalans, quan tornen de Galícia, solen fer esment de les mariscades que s’han fotut per quatre pessetes. És evident que el marisc gallec és barat. En tenen molt i te menys intermediaris. És una matèria prima abundant i això fa que hi hagi moltíssima oferta. D’altra banda tinc la sensació que la gent del país no menja tant marisc com això, o sigui que la demanda és bàsicament per a la gent de fora – per a l’exportació i per a turistes -.

Hi ha unes coordenades econòmiques en que es troben la baixa demanda de marisc a Galícia amb els costos pels exportadors de marisc i aquestes coordenades fan que el preu del marisc gallec a Galícia sigui relativament baix. Però també fa que, pel meu gust, sigui de inferior qualitat que el marisc gallec que es menja als bons restaurants de Barcelona. Ja se sap: a casa del ferrer, cullera de fusta.

No se’n parla tant però la gastronomia gallega té tres elements que, per a mi, són excepcionals – tant o més que el marisc – que són la vedella, el formatge i el pa. També el vi, és clar, però del vi sí que se’n parla. L’Albariño i el Ribeiro tenen tanta o més fama que el marisc gallec. Fet i fet, quan es serveix marisc gallec o hi va un Albariño o hi va un Ribeiro ( a vegades un Godello, però poques ).

La meva primera experiència amb la part carnívora de la gastronomia gallega consisteix en dues petites torrades. Una amb lacon i formatge i l’altre amb secret ibèric i maduixetes al vi. Normalment, jo no sóc partidari d’aquestes collonades rococós a l’hora de menjar però la veritat és que no estaven malament. I té el seu mérit que la barreja no tinguès com conseqüència un nyap, que és el que són passar.

De segon plat em serveixen tacos de vedella amb una font de formatge de cabrales fos. Déu meu senyor, quina meravella! La carn és esplèndida, se’t desfa a la boca i et duu al Karma sense passar per les mandangues budistes. I barrejada amb Cabrales la cosa ja és simplement orgàsmica. No es pot descriure amb paraules.

El Ribeiro – que és un vi blanc que adoro – és un acompanyant de primera. Entra juganer, somrient i elegant.

Tot plegat – i no la vulgaríssima pasta italiana que deia Pla – no sembla d’aquest món.