Perduts a la xarxa

Un relat de: nessang

Sempre he estat cautelosa amb allò que no domino, com quan vaig esperar a ser cinturó marró de karate abans de fer-ho servir fora del "dojo" ( i m'ha salvat d'un parell de situacions compromeses). Per això vaig esborrar els correus electrònics de remitent desconegut, però no vaig malfiar-me del de Miquel.
L'assumpte (Ajuda'm!) també era corrent, ja que l'havia ajudat a estudiar pels últims exàmens, i amb el desastre que va organitzar a la cuina quan va voler cuinar un pastís per a la seva núvia. Quina emergència seria ara?. Vaig obrir el correu encuriosida, però no desvetllava res.
"See attached files". Per què ho fan tot en anglès?. O per què vaig entestar-me jo a estudiar alemany? El cas és que aquelles frases sempre em posaven nerviosa, i anava fent click als " I agree" i "accept" que em sortien. L'antivirus no estava disponible, cosa que ja m'havia passat un parell de cops, però vaig obrir l'arxiu i acceptar tot aquell galimaties de preguntes, fins que a la quarta pantalla...
Vaig sentir una força que em xuclava ordinador endins, i vaig provar d'agafar-me a la vora. Així vaig aparèixer dins d'una pantalla negra, amb un lleuger resplendor electrònic envoltant-me, i ben agafada al que va resultar ser la barra d'eines de l'ordinador. Com que venien cap a mi uns programes amb tot l'aspecte de virus informàtic ( i això que no sé quina pinta fan, però ells la feien), era un bon moment per a comprovar si la barra funcionava.
La primera icona que se'm va ocórrer tocar va ser la fletxa de retorn, i em vaig trobar a la pàgina inicial del correu. Els virus no trigarien a arribar. Què podia fer? I encara no tenia ni idea de com trobar el Miquel, ni on començar a buscar-lo... és clar! amb un cercador!. Altre clik a la fletxa i vaig aparèixer a la meva pàgina inicial, Google. Com posar el nom? Amb un retolador que duia a la butxaca i la millor imitació de la lletra arial que vaig poder fer, aconseguí ficar "Miquel Sureda", i, veient sorgir unes taques sospitoses a prop, vaig saltar cap a la tecla "enter" de la pantalla i... mala sort. Vaig caure de rebot a la primera entrada, "Miquel Sureda, Fuster" i al meu voltant es van materialitzar un senyor i tot un seguit de mobles amb pinta d'holografies.
El Sr. Sureda, suposo, va començar a recitar el seu text passant de mi. "Somos fabricantes desde 1978.. En nuestro catálogo podrá encontrar el mueble que más se ajuste a ..."
Vaig recular un pas, amb la mala fortuna de caure a la secció de taules, i una es va formar contra la meva cama. Tindria un blau segur si hagués estat en carn i ossos, però així... Quan vaig recuperar l'equilibri, vaig tornar a fer servir el "enrera" i vaig estudiar les altres entrades de "Miquel Sureda". Cap semblava ser la bona, i vaig saltar (amb molta cura, aquest cop) a la primera O de GOOGLE. A la pàgina següent el vaig trobar:
"Miquel Sureda arraconat per un programa pirata. Més informació...".
www.notíciesenlaxarxa.net. Pàgines similars....
Vaig dirigir-me cap a aquella entrada i...vaig trepitjar abans la de "Miquel Sureda i Antich -Exposició de fotografies de l'expedició a la Índia".
Al meu davant va aparèixer un carro arrossegat per un bou mentre una forta pluja em calava fins el moll dels ossos. La meva mà va volar fins el enrera amb un gest ja mecànic, i em vaig salvar d'un atropellament virtual, experiència sense la qual estic segura de poder viure.
Anant per la vora de la nova pantalla, vaig arribar a l'entrada que buscava, i un cop a dins vaig veure el Miquel envoltat de virus, tots lluint a la foscor.
No sé ben bé què vaig fer: patacada per aquí, cop de puny per allà, vaig agafar el Miquel i, mirant la barra amb la ment en blanc, només se'm va ocórrer per fugir obrir una pàgina word i saltar a dins.
-Uf! Ha anat de poc - digué el Miquel, la mirada perduda i com descol·locat.
-Va, ens hem d'afanyar - vaig provar d'agafar-li la mà altre cop. però se'm deslliurà i em mirà amb aire culpable, des d'una certa distància.
-Ja sé que sempre dius que no hauria d'obrir tots els e-mails que rebo, però vaig pensar que...
No sabré mai què va pensar, perquè en aquell moment els virus es van materialitzar i el van engolir abans que pogués fer res
Vaig saltar a la dreta, impulsant-me amb els peus, i vaig caure sobre la creueta salvadora, tancant el document i no acceptant els canvis. Els virus ja eren història, i ara... com tornar? i com explicar la pèrdua del meu amic?. Ja havia perdut arxius, fotos, a l'ordinador, però una persona...Ep, un moment! No tot estava perdut! potser...Havia caigut sobre l'escriptori al tancar el document i vaig córrer a la paperera de reciclatge. Allà, després de ser eliminat del full de Word, estava el Miquel. Agafant-lo de la mà, aquest cop sense cap resistència de part seva, vaig prémer "restaurar" i, amb gran alleujament, em vaig trobar a casa meva, davant de l'ordinador. Vaig esborrar el darrer missatge del Miquel, i el vaig telefonar a casa seva per veure si hi era. No m'ha comentat res, i no sé si es recorda d'alguna cosa o té amnèsia, però si sé que no ha tornat a obrir cap correu de remitent desconegut.

Comentaris

  • Jo també em dic M. Sureda[Ofensiu]
    Miquel1986 | 15-01-2008 | Valoració: 9

    Hola, et voldria dir que m'ha agradat molt. Tant la manera en què t'expresses com en l'argument... I també et volia comentar que jo també em dic Miquel Sureda, quines coincidències... Bé, només volia donar-te l'enhorabona. Adeusiau

  • Original...[Ofensiu]
    Gorwilya | 26-02-2005 | Valoració: 9

    M'ha agradat, de tots els relats que he llegit sobre el tema aquest no hi té massa a veure... L'he trobat divertit i trobo que està força bé. Estaria bé lluitar d'aquesta manera contra els virus... :P
    Aquí tens el meu vot.

    Una abraçada!

    Gorwilya

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: