Primera paraula

Redacció: Primera paraula

Quants sentiments em venen al cap només en mirar el títol... De fet, una de les coses que més m'agraden d'aquest curs de català, són els treballs, que em permeten fer una mena de diari, jo que sempre havia pensat que no tenia res a dir...Potser no he fet grans coses, però he tingut molts sentiments. Com les primeres paraules. L'Antònio petit i la Laura van dir mamà, i l'escalfor que em va omplir el pit la recordaré sempre. La Marta, al contrari, va dir papà, i el meu home s'ho va prendre com es prenia tot, amb una indiferència propera a la fredor. És clar que hem tingut una vida dura, amb la infància de postguerra, patint racionament, i després haver d'emigrar... L'Antònio sempre deia que volia tornar al poble, "quan tinguem prou diners", "quan els nens siguin grans", "quan ens jubilem". I mai no va entendre que jo li donés llargues. Però és que jo volia tornar al poble de quan era nena, on tothom es coneixia, el de cases amb corrals per les gallines i gàbies pels conills, el de l'horta sortint de casa, amb mongetes agafades del dia, el de missa major i processons, no una petita ciutat amb pisos, i cotxes en totes les vores, amb supermercats en cadena i rodalies amb polígons industrials plens d'edificis grisos. Per a això, m'estimo més la meva ciutat d'acollida, Barcelona, els seus passeigs i el seu mar...
Però no divaguem. He d'escriure sobre la primera paraula...També recordo la primera paraula que van escriure els nens, els seu nom, amb traç tremolós, poca cosa més que un gargot, i l'orgull amb el qual el van portar a casa. El paper va anar a un lloc d'honor a l'aparador (no s'estilaven les neveres amb imants... déu meu, si anaven amb un tros de barra de gel que es comprava cada dia...), fins que l'Antònio me les feia treure amb les seves mirades de disgust. Volia una casa de revista de mobles, sempre endreçada, però amb tres nens era impossible. Parlava poc, l'Antònio, però el trobo molt a faltar, ara que ha tornat al poble a reposar en el nínxol de la seva família.
I això em fa tornar a recordar una altra primera paraula, la primera que vaig pronunciar en català, ara penso que per provar de distanciar-me, com per dir "és un altre idioma, és una altra cosa, això no m'està passant a mi". O potser perquè hauria volgut que la Laura portés un nom català, però el meu home no va voler. No ho sé, em va sortir així, al funeral de la Laura. La primera paraula que sempre hauria de ser l'última: adéu.

FI