Violí maleït

Un relat de: nessang

Els pares em van apuntar als tres anys a una d'aquestes acadèmies on ensenyen a tocar el violí des de ben petit, als cinc vaig fer el meu primer concert, i als deu una gira. Recordo com si fos ahir que va ser a París, al Marché aux Puces, on vaig trobar aquell violí, una autèntica ganga, i me'l vaig comprar.

Llavors començaren els problemes. Els professors del Conservatori no em creien quan els deia que havia afinat el violí cinc minuts abans: quan ho comprovaven sonava malament. Les peces que tenia estudiades fins l'avorriment, mai les executava bé: les notes sortien equivocades, i malgrat que jo jurés que les havia fet bé qui es creuria un nen de deu anys?. Així doncs, vaig haver d'estudiar encara més, fer més exercicis, fins que, sense saber ben bé per què, al complir els quinze anys el violí va deixar d'amargar-me la vida i tot em tornà a sortir bé.
Els professors ho atribuïen al treball continu, però jo sabia que era la fi del boicot d'aquell tros de fusta.

I, poc després de fer els 18 anys, em va arribar la confirmació de les meves sospites: amagat a la funda del violí vaig trobar un paper vell i esgrogueït on posava, en un llatí ple de faltes i amb una rima execrable, que una maledicció procurava cinc anys de descontrol seguits de cinc de repòs, i així successivament.

Als vint anys, final de cicle, ja havia reunit prou diners per retirar-me, i encara que podia canviar de violí, vaig preferir canviar de feina. Ni els meus pares, ni el meu professor, ho entengueren quan els vaig dir que deixava la música i ja m'havia contractat com a paleta en una obra.

Ara tinc la meva pròpia empresa, encara que de tant en tant vaig a col·locar maons, i guanyo potser més treballant menys hores.

Què va ser del violí? us preguntareu. Doncs trigarà a amargar la vida a algú més, just el temps que duri el primer edifici que vaig ajudar a construir, en els ciments del qual reposa, ben embolcallat amb la seva funda i una gruixuda capa d'argamassa, el maleït violí.


Nessang

Comentaris

  • aRA...[Ofensiu]
    rnbonet | 18-12-2004

    ...després de llegir "ELS TRES PORQUETS..." i aquesta, el sentit de tots els relats. Encara, però, no copse exactament si és ironia o sarcasme, allò que vols que en sigam sabedors.
    Hi ha quelcom a l'estil que...
    Val a dir que sóc sincer. Tot el que puc! I et faig sabedor que m'he llegit els teus relats de gust, amb una mitja rialleta que...

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: