Viure als núvols

Vivia als núvols. Cada dia agafava l'autobús zero cap a la ciutat, veient com es filtraven els rajos de llum pels núvols i els donaven un to rosa, o taronja, baixant a poc a poc cap al terra. I en acabar la jornada laboral, de tornada cap al cel mentre quedava enrera la ciutat gris i sorollosa, amb les seves presses i nervis, tots com formigues movent-se d'aquí cap allà sense un objectiu determinat. S'estava tan bé allà dalt, amb l'aire fresc de la nit i el sostre d'estels...
Però un bon dia s'adonà que quelcom mancava al seu paradís: més persones. Es sentia sola gaudint de tanta pau i sense poder compartir la bellesa de la lluna plena.
Va parlar de casa seva als seus companys, els ensenyà la parada d'autobús, i ben aviat hi havia tot un grup vivint al seu costat. Havia perdut el dolç silenci d'abans, però pagava la pena.
S'establiren com a democràcia, és clar, i la primera cosa que decidiren fou empedrar el terra: els núvols eren massa tous i s'enfonsaven al caminar. A ella ja li agradava així, per caminar descalça i sentir la frescor humida a les plantes, però ja se sap que les minories no compten.
Després algú es va queixar de l'aire fresc, i tothom (bé, gairebé tothom) estigué d'acord. A la votació s'aprovà per democràtica majoria construir parets i, ja posats, sostres. Allà mai plovia, cert, però els ocells podien decidir embrutar els seus caps, no se sap mai...
Es construïren, doncs, cases formant carrers. I tothom era feliç, vivint als núvols... menys ella. Ja no se sabia quan l'autobús zero deixava la ciutat per enlairar-se cap al cel, tot era un seguit de cases i carrers.
Democràticament no hi havia res a fer, i menys quan van fer l'Ajuntament de Barri i van triar un alcalde, per posar semàfors i fer aparcaments, que l'autobús anava massa ple, i era incòmode quan anaven carregats. També van plantejar la possibilitat de fer un centre comercial, o com a mínim un carrer de botigues, per no haver de baixar a la ciutat a comprar. I això només era el principi d'un brillant futur per a la zona...
Així doncs va fer les maletes (és un dir, perquè no tenia gaires coses) una matinada, quan els rajos de sol buscaven un camí per arribar al núvol abans accessible, i es traslladà a...un lloc que no ha volgut dir a ningú, just al final de l'autobús e.