L'agafador de somnis

Un relat de: nessang

Faltava poc perquè la foscor fos completa. Desà el seu arc, comprovà que les brases esmorteïdes aguantarien fins el nou dia, i s'ajagué esperant que la son el dugués als verds prats, tant diferents de les seques i àrides planures de la realitat, esgrogueïdes per la sequera. Un vent suau feia onejar les pells del seu tipi, i omplia d'ombres bellugadisses el seu interior, ja gairebé fosc, tret de la llum rogenca que desprenia la llar mig apagada. Una tenda tan buida.
Tancà els ulls, apressat per fugir al regne de l'inconscient...
El seu somni començà també amb negror, però sabia que no duraria gaire. Ja veia la claror, i començava el seu viatge pel caminoi que s'endinsaria a la frescor del bosc. Com sempre. Però, de cop i volta, una llúdriga sorgida de no se sap on, li va donar un cop a la pota. Va mirar d'esquivar-la, però l'animaló sempre tornava i, amb el morro, l'empenyia ara una pota, ara l'altra. Això no podia passar, els seus somnis sempre eren agradables. Així havia estat des de ben petit, quan la mare li va fer aquell agafador de somnis, que portava els seus malsons fins el centre de la xarxa perquè la primera llum de l'alba els fongués. La seva mare. Curiosament el seu tòtem era la llúdriga, la qual cosa feia això encara més increïble.
Incrementà la seva velocitat, però la seva perseguidora també, i continuava cercant-lo, fins que trobà una arrel i ensopegà. Quan va caure i les plomes se l'ompliren de terra, se n'adonà que havia estat corrents tota l'estona, ell, que en els seus somnis sempre era una àliga, com el seu tòtem. S'espolsà les pedretes i emprengué el vol.
Va mirar cap avall, al bosc, i va ser com si mirés per primer cop els seus arbres. Sempre havia estat aquell rierol serpentejant en la fondalada? Quants mesos portava sense fixar-se en el roure que sobresortia per damunt dels altres arbres, i que sempre era la seva referència?
Va sentir l'aire passar entre totes i cadascuna de les seves plomes, i va pujar encara més, fins que el bosc només va ser un punt verd fosc al mig de la planura. Va arribar-se fins al canó, i després d'un vol en picat redescobrint la velocitat, va passar com un estel fugaç fins l'altra banda. Tot era tan brillant a la llum de la lluna, tan nou...
L'endemà es llevà a trenc d'alba, i va recordar el seu somni. Feia mesos que no n'era conscient de recordar-los, els mateixos que havia perdut la seva mare, els mateixos que tot era una boira grisa. Però ja no. La seva mare li havia enviat un missatge, i ell l'havia sentit.
S'apropà a la porta del tipi i treié l'agafador de somnis. Ja no li calia protecció, era prou fort per enfrontar-se als malsons. El doblegà amb cura, el ficà dins la seva bosseta de cuir, i va pensar que el guardaria per dins d'uns quants anys, quan tingués un fill, perquè el protegís de la foscor de la nit.


Comentaris

  • M'ha agradat molt![Ofensiu]
    Arbequina | 21-10-2006 | Valoració: 10

    És un relat amb molta sensibilitat, belles descripcions i un màgia (això és evident) que m'atrau molt. La veritat és que res en sabia d'aquesta mitologia que, ignorant de mi, imagino amerindia.
    He gaudit moltíssim amb la lectura d'aquest conte breu que m'ha recordat, en acabar-lo de llegir, la dita: "Al pot petit hi ha la bona confitura"
    En fi, una abraçada i rebenvingut/da a relatsencatala.cat.

    Arbequina.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: