Indecisió... o no

Un relat de: nessang

És injust. La meva vida és un drama. No sé ben bé on ni quan vaig néixer. Tinc uns trenta anys i cap tret remarcable. Us creuaríeu amb mi pel carrer i no us fixaríeu, no sabríeu dir com sóc, només em defineix l'expressió "persona normal", en el seu sentit pejoratiu. Em guanyo la vida ara com oficinista, ara com a venedor de cotxes de segona mà... crec que fins i tot vaig ser professor d'institut un parell de dies. No duro gaire en les feines, però no és culpa meva. Només passa.
La meva vida privada tampoc no és cap meravella. Vaig abandonar la meva dona, sense un motiu definit, no puc recordar ja per què. O potser va ser ella qui em va deixar; fa tant de temps... Encara la veig de tant en tant. I sort que no teníem fills, perquè a ben segur haurien sortit desquiciats. Ara visc sol, en un pis petit en un barri obrer, però no marginal. Blocs grisos plens de finestres, sense balcons ni flors, arrenglerats formant carrers, sense cap diferència d'una illa de cases a altra. De no ser pels noms dels carrers, podries estar passejant per un barri obrer de Moscú, o Berlín, o París, o qualsevol gran ciutat.
De vegades penso que m'agradaria tenir una vida més estable i un caràcter més definit, no sé, un menjar favorit, uns gustos literaris determinats i una certa planificació de futur. Una meta en la vida, en definitiva.
Però no és el meu destí. Què hi farem! Fins fa poques hores treballava com a conductor d'autobusos, però he estat testimoni d'un assassinat camí de casa, jo que porto una vida tan gris i normal, i m'he convertit jo mateix en la propera víctima mortal, ho sé, a mans de la meva dona. O no, ara sembla que qui finalment em dispararà serà la meva sogra, per encobrir la seva filla.
Ja sé que només sóc un personatge secundari, però, de veritat, m'agradaria que l'escriptora es decidís sobre mi d'una vegada....

Comentaris

  • Molt ben fet, aquest relat![Ofensiu]
    Arbequina | 10-10-2006

    M'ha encantat. És breu, però res li falta i és ple de virtuts. A més, te una narració tan natural en la manera en que mescles reflexions i les descripcions que se'n desprenen d'aquestes reflexions, que es llegeix com si res, molt atent al que se't diu.
    També he rrigut, sobretot al final... en fi, que trobo que és un gran relat.

    Una abraçada.

    Arbequina.