Perdona'm si t'estimo

Sento una sensació molt estranya. Però no pot ser, és impossible... No pot ser pas amor! Per ell no... Mira que m'han agradat nois, fins ara, però aquesta angoixa que em fa ballar el cap, i aquesta sensació de tenir mil papallones al l'estómac... No l'havia sentit mai! És estrany.. tots aquells nois tan guapos... només m'agradaven? No els estimava? Doncs sembla que no, perquè si no és amor, què és, el que sento per ell? Com pot ser que estigui enamorada d'ell! El meu primer amor i ha de ser un... un... bah, no val la pena! M'ha estat insultant durant tot el curs i ara, a final, m'adono de que l'estimo? Que no, que no pot ser! És un xulu, un burro i un estúpid que no para de fer gracietes a la classe! És un pòtol ! Ai, quina ràbia! I és clar, com que quan no t'emprenya és una preciositat, ja hi som. Em passa pel darrere al canvi de classe i em toca els cabells em giro i ell es gira. Li trec la llengua i entra el professor.
Examen de socials. Jo, com que soc una bona nena, ni xuleta ni punyetes! Faig tot l'examen menys una pregunta que sincerament no he estudiat, i entrego l'examen al professor. Torno al meu lloc. Ell s'ha assegut molt a prop meu, quasi a tocar. Em crida pel nom i em giro.
-Eh, diguem el 4!
Jo sospiro. Què puc fer? Fer veure que no l'he sentit? Fingir que no em moro cada cop que em mira amb aquests ullets negres tan bonics i aquesta expressió tan seva? Soc burra, però que hi puc fer! Li dic la resposta i li somric. Em dona les gràcies. Maleït amor! Em torna a cridar i jo em giro.
-I la pregunta 6?
No ha estudiat, està clar. Al final li dic quasi tot l'examen, però no m'importa si puc parlar amb ell. Ens somriem varis cops i m'adono de que no em tornarà a insultar. Mai més. Ho veig a la seva mirada. De fet, fa temps que no em molesta. Ha canviat, i ara ens mirem d'una manera tan... diferent... Deu notar que l'estimo per com el miro fixament. Ell em torna la mirada mentre espera a que li proporcioni una altra resposta.
-No t'hauria d'ajudar.-li recordo, dolguda.
-Per que?
El miro amb cara de poc amics i ell ho entén.
-No em tornaré a passar, però ajuda'm, corre!
-No.-li dic, decidida. M'aixeco perquè falta poc menys d'un minut i ens mirem. Sé que em retreu que no l'ajudi, i aquells ullets seus em fan mal.
-Igualment no tindries temps. Ja sona el timbre.-intento arreglar-ho, i ell sembla que no s'ha molestat gaire. Però què li passa? Un mes abans m'hauria criticat...
-Sí.-respon, recollint el fulls i anant cap a la taula del professor. L'estimo, i tant que l'estimo! Ja no penso més en aquell xulo que tan m'agradava abans, per això mateix; perquè només m'agrada. A ell l'estimo. Ho sé ara que el miro. Em tapo la boca amb un mà en senyal de desesperació i la meva amiga se n'adona.
-Oblida-te'n, és un estúpid.
-No puc.-murmuro, evitant-li la mirada.
-No recordes que t'insultava?
-Sí, però ara ja no... I si torna a fer-ho ara que no l'he ajudat?-pregunto de sobte, espantada.
-Segur que ho fa.
Però en sortir de l'aula (després de sentir el timbre estrident) no em fa cap comentari ni em mira malament. Potser m'equivoco, però crec que ell sent alguna cosa per mi. La meva mare ja m'ho ha dit, que segurament m'insulten perquè soc guapa i els hi agrado, però jo no ho crec pas. No em trobo excessivament maca, hi ha dies que em trobo lletja. Potser ell sí que ho fa per això... el cas és que la seva mirada no és com abans. Hi ha una mena de brillantor... en fi, suposo que en estimar-lo m'he tornat una romàntica cursilona i tot això... Déu meu, durant les classes em passo les hores escrivint a l'agenda. Omplo els buits dels caps de setmana amb paraules d'amor amb un subrallador blau. M'he tornat una cursi? Tot es massa estrany i bonic alhora com per poder-ho expressar, per via oral o textual. Abans ja n'escrivia, de paraules d'amor, però no era el mateix. Per a mi eren tonteries com les de les meves amigues. "Te quiero con locura" i tot això. Perquè ara em sembla entendre més bé a la Mònica? Quan parlava del seu nòvio i deia tantes cursilades jo pensava que era ben tonta. Però ara... les frases que escric inconscientment son les mateixes. Amb el pols insegur escric; "T'estimo massa" i "Perdona'm si t'estimo". L'amiga ho veu i em pren la llibreta de les mans. Ho intento impedir, però ho llegeix. Em mira aguantant-se el riure i em diu que estic boja de escriure allò dedicat a ell.
Jo li dic que no cridi, que el tinc just a la taula de darrere, el seu lloc habitual, i ella tanca la boca obedient.
-Oblida'l.-em diu una estona després.
No es pas un gran físic (més aviat es baixet i de pes normal) , no té un rostre especialment bonic (encara que jo digui el contrari) i és bastant sòmines... Però a mi no m'importa gens. M'agraden els seus ulls negres com la nit, la seva pell força clara i els seus llavis prims però de bell contorn. És tan encantador quan no emprenya... son tan dolços els seus ulls i tan simpàtic el seu somriure!

Perdona'm si t'estimo!