Per sempre més

És un relat preciòs , de veritat. Molt trist això si però preciòs. M'ha emocionat de veritat.
Per mi estimar i ser estimat és el més bell que li pot passar a una persona i encara més si aquest sentiment perdura en el temps.
Gracies per recomenar-me la lectura doncs ha valgut molt la pena.

És realment tètric, ben escrit però tètric. El final el veig poc probable, jo si més no, lluitaria fins al final per a salvar la vida del Kim i de l'Eduardo, i el meu suicidi no hi ajudaria pas. La idea, tot i ser tètrica, és bona. Potser un llenguatge massa distès per a un tema tan tràgic, potser en algun punt massa explicit. Està bé, però m'agraden més altres relats teus.

que la recerca de l'amor etern passeja pels teus relats.
Un relat emocionant i amb un final,que encara que alguns pensin tràgic, és el final que tots tindrem..... un passeig per l'eternitat.

Foster, m'he quedat de pedra, impressionada i.... desconcertada a partir del moment que l'Eduardo desapareix. Fantàstica l'exposició que ens fas de la situació emocional d'aquest matrimoni. Una relació recuperada, tot i que esquerdada... i les esquerdes sempre tornen a sortir. En aquest cas, l'Anna i en Kim les tapen amb l'adopció d'un nen equatorià (el que no m'ha quedat clar és perquè no pot ser un fill biològic?) que sembla portar la felicitat absoluta a l'Anna i la resignació al Kim, atrapat entre el desig de la seva dona de ser mare i el seu neguit per no perdre-la.

I el final... d'infart, amb moltes explicacions possibles. L'Anna es veu defallir davant la temença de perdre el fill, de perdre marit i fill alhora, per una por angoixant de no saber sobreviure sola?... i tira pel dret, per l'alternativa més valenta possible... suicidar-se per aconseguir fer realitat la promesa feta aquell mateix dia, "junts per sempre més"...

Foster, el felicito, m'has tingut neguitosa fins al final i has aconseguir que m'emocionés amb el teu relat... serà que, com deies, em vas intuir molt bé?

D'altra banda, veig connexions en els teus relats: famílies infelices, personatges desestructurats, necessitat de fills...

M'agrada que siguis per aquí i haver-te descobert. Crec que estàs fent molt bona feina, tant escrivint com comentant, i m'alegra que t'hagis esforçat amb la poesia de molts relataires, encara que no sigui "el teu fort", com tu dius. Crec que t'ho prens amb rigurositat, potser mal entesa per alguns de nosaltres, començant per mi mateixa. Ho dic pels comentaris intercanviats al fòrum i voldria pensar que no t'ho vas prendre malament. I si fos així, corregeixo i rectifico... que diuen que és de savis, encara que jo no en sigui gens.

Seguiré llegint-te perquè t'estic descobrint moltes coses que m'agraden. I si repeteixes experiments com el que vas fer en el teu últim poema, estaré encantada!

Una abraçada, fins la propera.

això no es fa foster!!! tinc ganes de llegir-te, agafo aquest relat a l'atzar... i m'has matat. són les 7 del matí i estic a la feina, tu saps el crit que he fotut quan he llegit el final? sé que hi ha gent que t'ha dit que se l'esperava, però jo no! sóc molt innocent. de totes maneres, això és escriure, provocar alguna reacció en la persona que et llegeix, així es crea un nou canal de comunicació. tu et vas quedar igual llegint-me? t'asseguro que me'ls llegiré tots.
així que no t'ha agradat laieta?

no puguin més que acabar d'aquesta manera.
La tarda de diumenge s'ha densificat i la lectura del teu relat, escollit a l'atzar (ja veus que sóc bastant anàrquica i no faig cas de les teves recomanacions) sembla una malèfica casualitat: els pers sempres, els fills i aquest melodramatisme em sonen massa familiars...

Només puc tornar-te a dir que no fas més que reflectir el món que hi ha al teu voltant amb les paraules precises, i amb una mirada noble, realista, recollint acuradament les 'misèries' (allò tant humà) i mostrant-nos-ho a través dels teus personatges d'una manera tant hàbil que fa que no ens adonem que estem davant del mirall...

Per cert, no sé perquè tens una valoració tant baixa... faré els possibles per solucionar-ho!

Un petó!

Leela

Per sempre més... com va dir algú i tothom ha repetit algun cop (o quasi tothom): per sempre, és molt de temps. La manera com inicies la història, exposant que ja havien estat separats, i com la portes després, amb el punt d'ella, amb els seus desitjos de tenir un fill per damunt de tot, ja fan que es mastegui la tragèdia. Podriem dir, doncs, que és un relat ben portat, doncs vas conduïnt el lector a on tu vols, deixant petites pistes. De fet, potser ja només amb el títol, m'he imaginat que acabaria malament (a part de la predilecció que tinc a que les històries acabin malament, diguem estrany). Potser li falta el toc que tenen altres relats teus, en el sentit en que l'he trobat més impersonal. No et negaré que m'ha deixat un regust estrany, pensant que li falta alguna cosa. Potser una millor descripció d'ella, no física, sinó parlant del seu passat o del seu caràcter. Vull dir que ja el dibuixes amb els fets, però pel meu gust es queda curt. A part d'això, segueix sent un plaer llegir-te!

Biel.

Un relat àgil i descripcions acurades. No hi entenc, però deu voler dir que escrius molt bé! En els teus relats descrius amb agudesa famílies típiques de la Barcelona "Diagonal cap amunt" (amb perdó). Com aquest "Eduardo", en castellà, com ho pronuncien les que ara són àvies. O la casa a Eivissa per intentar fugir dels problemes que al final cauen en un pou sense fons.
Ves per on, és el teu segon relat que hi trobo la frase "tanta felicitat em fa por". L'Anna no se sent res per ella mateixa, li fa por la soledat, vol que l'estimin i, a més, no és ningú sense descendència. Però no sap estimar i ho fa amb desmesura. Si mira la vida amb les seves dues possessions ho veu tot "fosc, negre i profund" i si deixa de mirar al pou "s'entrebanca". Ho sento Pivot, per mi el final sí que és el leit motiv del relat. No se saben estimar i s'autodestrueixen.
Mmm..."candau"? Potser millor "cadenat"? Foster, si vols t'analitzo aquesta paraula dins el relat...ja paro, ja paro,...
Només és una interpretació...m'ho he passat pipa, però tu, ni cas.

He quedat destrossada! Però m'ha encantat llegir-lo.
Jo no veia a venir el final. Deu ser perquè sempre veig la part més optimista de la vida jejeje...
Aquest cop et puntuo, sí Sr. Llicenciat.

Quan ella mira dins del pou i ho veu tot fosc i no veu res. I ell intenta aferrar-se a una paret llefiscosa i no sap on agafar-se i el nen li enfonsa el cap, ha estat un moment on jo era dins d'aquest pou, ofegant-me! Quina angoixa uff...
La veritat és que ho he viscut, perquè a casa els pares hi tenia un pou, que el pare el va descobrir per casualitat, i en lloc de fer-li un mur i quedar enlairat li va posar una tapa com les que es posen a les clavegueres, i va construir una escala feta de ferro forjat que ell mateix va construir, i fins i tot i va posar llum per veure el nivell de l'aigua!! el meu pare era tot un geni. Però mai ens deixava obrir aquella tapa, els més de 10 metres de fundaria eren un perill. Però els meus germans eren uns entremaliats, hi sense que el meu pare ho sabés un dia van obrir aquella tapa i van baixar fins a mig pou, sota terra hi havia un canvi de nivell que feia com una petita cova on hi cabien dues persones ajupides. Ells van arribar fins allà i van desaparèixer de la meva vista, i jo els demanava que tornessin que no es quedessin allà dins. No em feien cas fins que ho deia plorant. i recordo les meves llàgrimes caient pou avall. La llum es reflectia fins el fons i veia com les meves llàgrimes feien tremolar lleugerament l'aigua com quan es tira una pedra en un estany.

Gemma34

Tinc uns quants minuts i et torno la jugada. M'he llegit alguns relats teus i et faré un comentari centrant-me sobretot en aquest.

Tens un estil narratiu molt dinàmic, en ocasions trepidant. La trama té una gran importància, potser més que les descripcions (sobre les quals penso que només et cenyeixes a allò més transcendent perquè el lector es faci una idea general del context).

Coneixem els personatges des d'un punt de vista essencialment psicològic, i això deriva també del que t'he comentat en el paràgraf anterior.

Pel que fa a la previsibilitat de la trama (en la que, molt encertadament, deixes entreveure algun interrogant sense cobrir, cosa que jo penso que dóna un matís interessant al lector, que no ho rep tot pastat i mastegat), pel que fa a la previsibilitat de la trama, deia, la veritat és que o no tinc el dia o és que de debò no l'hi sé veure. La incertesa sobre què passarà és inherent en tota narració amb una trama més o menys treballada, però aquesta característica s'accentua més amb relats dinàmics com aquest.

Podien haver passat moltes coses, però has optat per aquest final. Aquesta és la meva impressió.

Entrant a qüestions més subjectives (deixant apart que tot el comentari. òbviament, ho és), t'he de dir que m'ha agradat. D'entrada, ja m'agraden aquests relats o novel·les dinàmiques; pots començar dient "bufa, quin gruix" (que tampoc és el cas de "Per sempre més", no siguéssim pas exagerats!), però al final s'acaben fent curts. I la valoració global acaba pesant sobre la trama, que com t'he dit em sembla bona perquè aconsegueix (o almenys a mi m'ha aconseguit) plasmar una sensació d'incertesa, d'angoixa, en el decurs del relat.

Salutacions, foster! I merci pel teu comentari.

Salut,

Vicenç

hi vaticines al final del relat, quina temor imprecisa oi?

Petons.

Lavínia

Aquest és un relat que va a més i que te la virtut de tenir un final d'aquells que, com diu la Tiamat, et provoquen un calfred a l'espinada. Sí, el final és sec, contundent i rotund, i cau damunt del text com un llosa cau damunt la tomba, tancant-lo a la perfecció. No m'importa que resulti un tan previsible. La sorpresa no ho és tot (excepte quan és el leit motiv del relat i aqui no ho és).

Definitivament, dels millorets que t'he llegit.

T'apunto un altre triple. I van...

Hi ha una estrany presagi en tot el relat.
M'ha donat la impressió de que en el fons la protagonista té un neguit incert, una por indefinida. Quan li fa prometre al Kim que mai es separaran, sembla voler fer fonedís aquest pressentiment que molts de nosaltres hem experimentat en algun moment de la vida, quan tot sembla gairebé perfecte.
Potser en el fons, ens han inculcat que no es pot tenir tot, és com si no tinguéssim dret a una felicitat completa.
El final és esgarrifós i cru, sembles donar importància a la promesa feta, intentant fer-la sobreviure fins al darrer moment.
Però, he tingut la sensació que l'esquerda s'havia obert just quan havia tingut la necessitat d'aquell jurament simbòlic.
Costa comprendre que ningú ni res pot garantir la seguretat del demà.
Recoi si costa, potser és un dels reptes més difícils...

M'agrada la facilitat que tens per descriure les coses i l'agilitat en el desenvolupament.
Encara que el final, com diu la Tiamat es bastant evident, jo trobo que lliga tota la fragilitat sobre la vida que es respira en el relat.

Gràcies per tots els teus comentaris, foster.
Ja t'he dit que sempre són molt benvinguts.

Una abraçada!

el teu relat, tot i que de final de pel·lícula dramàtica, i per tant, força esperat i poc sorprenent, m'ha fet recorre un calfred per tot el cos

això es deu, suposo, a una bona descripció. Felicitats, no sempre és fàcil fer passar sensacions a través d'una pantalla, i amb un relat curt. De totes maneres, estic segura que tens d'altres relats amb millors arguments. Els buscaré, i faré un cop d'ull a un que em vas dir, que el tinc pendent...



Tiamat