Per sempre és massa temps (ell)

L'Hèctor es mira amb horror la imatge que li retorna el gran mirall de cos sencer que han fet posar, expressament per a ell, a l'habitació. De fet, no deixa de ser irònic, perquè la majoria dels seus congèneres sentirien més aviat orgull que una altra cosa davant d'aquell reflex: un espècimen masculí de poc més de vint anys del que el mateix Fídias s'hauria sentit satisfet.

Sempre que en Fídias hagués esculpit imatges d'homes vestits amb jaqué, és clar.

Però, ara mateix, l'Hèctor és incapaç d'apreciar la innegable bellesa d'aquell quadre. Ell només veu un pobre desgraciat que està a punt de cometre la pitjor errada de la seva vida. I, per postres, amb un somriure als llavis, com els bons nens.

L'Hèctor sent com un calfred de pànic li fa slalom al llarg de la columna vertebral.

Al jardí, quatre-cents convidats (quatre-cents!!) esperen tot buidant copes i més copes de Dom-Perignon. Han vingut per veure com es casa amb la Raquel Torres-Fierro, una criatura de cutis perfumat, diumenges al club de campo, classes d'equitació i tes de les cinc remenats amb cullereta de plata, que qualsevol altre home mataria per esposar.

Qualsevol altre. Però no ell.

L'Hèctor ha crescut al Poble sec i està fet de bimbollos amb xocolata, partidets de futbol a la plaça i tardes de diumenge al cine del barri. Al començament, introduir-se al món de la Raquel va ser-li divertit. Excitant. Se sentia com un lladre, entrant a una gran mansió i enduent-se la joia més preuada davant dels morros dels goril·les de torn. Però aquesta sensació no va durar massa. Només el temps just perquè els pares de la Raquel s'adonessin que aquell caprici de la nena era més greu que els de costum i que no aconseguirien res mantenint la seva actitud despectiva envers ell. Llavors, van canviar d'estratègia i van començar a incloure'l en la vida familiar. En els "sopars informals" de la mare, les tardes al Polo del pare o les sortides dels dissabtes a la nit de la germana gran. Tot allò, no ens enganyem, amb l'únic objectiu de demostrar-li a ell (i, sobretot, a ella) que l'Hèctor estava tan fora de lloc en aquells ambients com ho estaria la figura de la bailaora de flamenc que tenia la seva mare damunt la tele al costat de les escultures art-decó que embellien la sala d'estar dels Torres-Fierro. Faltaria Més!

Ara, després de divuit mesos de torejar aquesta gota malaia (agreujada ad infinitum per l'estrés general provocat pels preparatius de la boda), l'Hèctor ha arribat al límit de la seva resistència. No aguanta ni un minut més aquest ambient encotillat que l'ofega més i tot que el diantre de coll emmidonat que s'acaba de cordar. I mentre boqueja inútilment buscant l'aire que li falta, el seu pensament torna a volar cap a la Puri, la menuda i bonica caixera del Mercadona de la cantonada, que el va felicitar amb ulls tristos i somriure de mentida quan li va dir que es casava.

La Raquel i la Puri són com la nit i el dia. Amb el seu somriure espurnejant i el seu català i-si-m'equivoco-torno-a-començar, a l'Hèctor li sembla que la Puri il·lumina la gris filera de caixes on li ha tocat malgastar vuit hores de la seva vida, cinc dies a la setmana. Ella, però, sembla haver renegat de l'arquetipus de caixera amargada i taciturna que li imposava el destí, i rep a cadascun dels seus clients amb una inclinació amable de la mitja melena negre brillant, un comentari amable i aquella gesticulació bulliciosa de les seves mans petites, d'ungles pintades, dits plens d'anells del Todo a Cien i canells folrats de polseres d'or de pega.

Darrerament, mentre l'Hèctor aprofita la seva dutxa matinal per jugar amb ell mateix, s'ha sorprès pensant en la Puri. Desitjant el seu cos menut i melós sota el xorro d'aigua calenta. I més d'un vespre, després d'haver sobreviscut a un dia de monotonia insuportable, s'ha trobat fent cua a la seva caixa (en comptes de passar per la molt més buida d'uns quants metres més enllà), fent veure que vol uns donuts, quan el que ha vingut a buscar en realitat és un d'aquells somriures plens de vida, barrejats amb el dring-dring de les seves polseres barates. Potser per tot això, a l'Hèctor no se li va escapar la tristor que va enterbolir l'esguard de la noia quan, gens casualment, ell li va deixar caure, així, com qui no vol la cosa, que es casava d'aquí a un parell de setmanes. "Ah! ¿Te casas? Pues moltes felicitats. De veritat". Unes paraules per sortir del pas, una mirada desencisada i un somriure de plàstic, més fals que el petó de Judes. Ni somriure, ni dring-dring, ni punyetes en vinagre.

Allò bé havia de significar alguna cosa... No?

L'Hèctor camina amunt i avall per l'habitació, amb unes passes llargues i frenètiques que amenacen amb fer un solc en la gruixuda catifa persa. Nota com les parets li venen al damunt i, com arribats d'un altre món, sent uns nusos que colpegen la porta educadament i una veu que li pregunta, condescendent, si tot va bé. Que si tot va bé? Té nassos la pregunteta! Res! Res va bé. Com és que pels altres no és tan evident com per ell mateix?! Es frega les mans, nerviós, mentre nota com gruixudes gotes de suor li regalimen clatell avall, amarant-li l'emmidonat i antipàtic coll del jaqué. Cada vegada se sent més incapaç de sortir allà fora, somriure com si res, i casar-se amb la Raquel. S'imagina quedant-se en blanc, incapaç d'articular un simple "sí, vull" quan el cardenal arquebisbe de Barcelona, vell amic dels Torres-Fierro i que ha fet jugar a la núvia als seus genolls quan encara no aixecava un pam de terra, li faci la pregunta ritual i l'adverteixi que allò no va en broma, eh? Que és per sempre. Que el que he unit jo a la Terra no ho separa ni Déu dalt del cel, xaval. I es veu prenent el Sol en una platja de postal de les Seychelles, mirant com la Raquel submergeix el seu cos Made in Dir en les daurades aigües de l'Índic, mentre ell enyora en secret aquell somriure càlid, aquell català impossible i aquell dring-dring que li ressona dins del cervell com si fossin les campanes de Nôtre-Dame tocant a rebat.

El noi es mira la porta fixament. A l'altre cantó l'esperen quatre-cents (quatre-cents!) convidats, una orquestra de quinze musics, el catering més car que es pugui trobar a Catalunya, el cardenal arquebisbe de Barcelona i la Raquel i el seu món. A saber: una feina tan ben pagada com irrellevant en una de les empreses del papà, un pis enorme a la part alta de la ciutat, cotxe nou cada dos anys... i el menyspreu de gairebé tothom, maquillat, això sí, de melosa amabilitat.

Gira el cap i observa el finestral, darrere el qual hi ha un parterre amb lliris blancs, una amplíssima catifa de gespa immaculada i, lluny, gairebé inaudible, un dring-dring alegre, un somriure càlid i uns ulls que brillen de felicitat autèntica quan escolten que no, que al final no hi ha hagut casori i que si li agradaria anar amb ell al cine i a sopar al xino aquest divendres, després de plegar. Ah, sí! I al pack, de regal, venen també quaranta o quaranta-cinc hores setmanals de feina dura i mal pagada, una hipoteca que t'ofegarà, inclement, fins el 2040 o així i una pila de luxes que hauries pogut tenir i que, ara, per capullo, t'hauràs de conformar amb veure a la tele i al paper couché. Que-lo-sepas!

I l'Hèctor no s'ho pensa més. Obre la finestra, trepitja uns quants lliris (ups!) i surt esperitat. I mentre s'allunya del remor ominós que fan quatre-cents (quatre-cents!) convidats començant a impacientar-se, s'arrenca el coll del jaqué i nota com els pulmons se li omplen d'aire fresc. Ja era hora! I corre. Corre sense mirar enrere, sense pensar en res, guiant-se només pel dring-dring que escolta més enllà i que el guia cap a la seva nova vida.