Per sempre és massa temps (ell)

Un relat de: pivotatomic

L'Hèctor es mira amb horror la imatge que li retorna el gran mirall de cos sencer que han fet posar, expressament per a ell, a l'habitació. De fet, no deixa de ser irònic, perquè la majoria dels seus congèneres sentirien més aviat orgull que una altra cosa davant d'aquell reflex: un espècimen masculí de poc més de vint anys del que el mateix Fídias s'hauria sentit satisfet.

Sempre que en Fídias hagués esculpit imatges d'homes vestits amb jaqué, és clar.

Però, ara mateix, l'Hèctor és incapaç d'apreciar la innegable bellesa d'aquell quadre. Ell només veu un pobre desgraciat que està a punt de cometre la pitjor errada de la seva vida. I, per postres, amb un somriure als llavis, com els bons nens.

L'Hèctor sent com un calfred de pànic li fa slalom al llarg de la columna vertebral.

Al jardí, quatre-cents convidats (quatre-cents!!) esperen tot buidant copes i més copes de Dom-Perignon. Han vingut per veure com es casa amb la Raquel Torres-Fierro, una criatura de cutis perfumat, diumenges al club de campo, classes d'equitació i tes de les cinc remenats amb cullereta de plata, que qualsevol altre home mataria per esposar.

Qualsevol altre. Però no ell.

L'Hèctor ha crescut al Poble sec i està fet de bimbollos amb xocolata, partidets de futbol a la plaça i tardes de diumenge al cine del barri. Al començament, introduir-se al món de la Raquel va ser-li divertit. Excitant. Se sentia com un lladre, entrant a una gran mansió i enduent-se la joia més preuada davant dels morros dels goril·les de torn. Però aquesta sensació no va durar massa. Només el temps just perquè els pares de la Raquel s'adonessin que aquell caprici de la nena era més greu que els de costum i que no aconseguirien res mantenint la seva actitud despectiva envers ell. Llavors, van canviar d'estratègia i van començar a incloure'l en la vida familiar. En els "sopars informals" de la mare, les tardes al Polo del pare o les sortides dels dissabtes a la nit de la germana gran. Tot allò, no ens enganyem, amb l'únic objectiu de demostrar-li a ell (i, sobretot, a ella) que l'Hèctor estava tan fora de lloc en aquells ambients com ho estaria la figura de la bailaora de flamenc que tenia la seva mare damunt la tele al costat de les escultures art-decó que embellien la sala d'estar dels Torres-Fierro. Faltaria Més!

Ara, després de divuit mesos de torejar aquesta gota malaia (agreujada ad infinitum per l'estrés general provocat pels preparatius de la boda), l'Hèctor ha arribat al límit de la seva resistència. No aguanta ni un minut més aquest ambient encotillat que l'ofega més i tot que el diantre de coll emmidonat que s'acaba de cordar. I mentre boqueja inútilment buscant l'aire que li falta, el seu pensament torna a volar cap a la Puri, la menuda i bonica caixera del Mercadona de la cantonada, que el va felicitar amb ulls tristos i somriure de mentida quan li va dir que es casava.

La Raquel i la Puri són com la nit i el dia. Amb el seu somriure espurnejant i el seu català i-si-m'equivoco-torno-a-començar, a l'Hèctor li sembla que la Puri il·lumina la gris filera de caixes on li ha tocat malgastar vuit hores de la seva vida, cinc dies a la setmana. Ella, però, sembla haver renegat de l'arquetipus de caixera amargada i taciturna que li imposava el destí, i rep a cadascun dels seus clients amb una inclinació amable de la mitja melena negre brillant, un comentari amable i aquella gesticulació bulliciosa de les seves mans petites, d'ungles pintades, dits plens d'anells del Todo a Cien i canells folrats de polseres d'or de pega.

Darrerament, mentre l'Hèctor aprofita la seva dutxa matinal per jugar amb ell mateix, s'ha sorprès pensant en la Puri. Desitjant el seu cos menut i melós sota el xorro d'aigua calenta. I més d'un vespre, després d'haver sobreviscut a un dia de monotonia insuportable, s'ha trobat fent cua a la seva caixa (en comptes de passar per la molt més buida d'uns quants metres més enllà), fent veure que vol uns donuts, quan el que ha vingut a buscar en realitat és un d'aquells somriures plens de vida, barrejats amb el dring-dring de les seves polseres barates. Potser per tot això, a l'Hèctor no se li va escapar la tristor que va enterbolir l'esguard de la noia quan, gens casualment, ell li va deixar caure, així, com qui no vol la cosa, que es casava d'aquí a un parell de setmanes. "Ah! ¿Te casas? Pues moltes felicitats. De veritat". Unes paraules per sortir del pas, una mirada desencisada i un somriure de plàstic, més fals que el petó de Judes. Ni somriure, ni dring-dring, ni punyetes en vinagre.

Allò bé havia de significar alguna cosa... No?

L'Hèctor camina amunt i avall per l'habitació, amb unes passes llargues i frenètiques que amenacen amb fer un solc en la gruixuda catifa persa. Nota com les parets li venen al damunt i, com arribats d'un altre món, sent uns nusos que colpegen la porta educadament i una veu que li pregunta, condescendent, si tot va bé. Que si tot va bé? Té nassos la pregunteta! Res! Res va bé. Com és que pels altres no és tan evident com per ell mateix?! Es frega les mans, nerviós, mentre nota com gruixudes gotes de suor li regalimen clatell avall, amarant-li l'emmidonat i antipàtic coll del jaqué. Cada vegada se sent més incapaç de sortir allà fora, somriure com si res, i casar-se amb la Raquel. S'imagina quedant-se en blanc, incapaç d'articular un simple "sí, vull" quan el cardenal arquebisbe de Barcelona, vell amic dels Torres-Fierro i que ha fet jugar a la núvia als seus genolls quan encara no aixecava un pam de terra, li faci la pregunta ritual i l'adverteixi que allò no va en broma, eh? Que és per sempre. Que el que he unit jo a la Terra no ho separa ni Déu dalt del cel, xaval. I es veu prenent el Sol en una platja de postal de les Seychelles, mirant com la Raquel submergeix el seu cos Made in Dir en les daurades aigües de l'Índic, mentre ell enyora en secret aquell somriure càlid, aquell català impossible i aquell dring-dring que li ressona dins del cervell com si fossin les campanes de Nôtre-Dame tocant a rebat.

El noi es mira la porta fixament. A l'altre cantó l'esperen quatre-cents (quatre-cents!) convidats, una orquestra de quinze musics, el catering més car que es pugui trobar a Catalunya, el cardenal arquebisbe de Barcelona i la Raquel i el seu món. A saber: una feina tan ben pagada com irrellevant en una de les empreses del papà, un pis enorme a la part alta de la ciutat, cotxe nou cada dos anys... i el menyspreu de gairebé tothom, maquillat, això sí, de melosa amabilitat.

Gira el cap i observa el finestral, darrere el qual hi ha un parterre amb lliris blancs, una amplíssima catifa de gespa immaculada i, lluny, gairebé inaudible, un dring-dring alegre, un somriure càlid i uns ulls que brillen de felicitat autèntica quan escolten que no, que al final no hi ha hagut casori i que si li agradaria anar amb ell al cine i a sopar al xino aquest divendres, després de plegar. Ah, sí! I al pack, de regal, venen també quaranta o quaranta-cinc hores setmanals de feina dura i mal pagada, una hipoteca que t'ofegarà, inclement, fins el 2040 o així i una pila de luxes que hauries pogut tenir i que, ara, per capullo, t'hauràs de conformar amb veure a la tele i al paper couché. Que-lo-sepas!

I l'Hèctor no s'ho pensa més. Obre la finestra, trepitja uns quants lliris (ups!) i surt esperitat. I mentre s'allunya del remor ominós que fan quatre-cents (quatre-cents!) convidats començant a impacientar-se, s'arrenca el coll del jaqué i nota com els pulmons se li omplen d'aire fresc. Ja era hora! I corre. Corre sense mirar enrere, sense pensar en res, guiant-se només pel dring-dring que escolta més enllà i que el guia cap a la seva nova vida.

Comentaris

  • FELIÇ ANIVERSARI... Sr. Pivotatomic[Ofensiu]
    Nina Abril | 22-07-2007

    Per sempre és massa temps, no sempre, eh!!perquè si un està amb la persona que estima... per sempre, pot arribar a ser massa poc.



    Si la memòria no em falla, avui fas anys. 101 com a mínim!!
    Espero que passis un bon dia.

    Felicitaaaaaaaats i un petó.

  • Un regal[Ofensiu]
    Thalassa | 21-01-2006 | Valoració: 10

    ¿Sabes? No me canso de espiarte
    entre la sección de ofertas
    y menaje del hogar.
    Llevo como tú
    tu nombre grapado en mi pecho
    y, en mis manos, las espinas de un rosal.

    Has pasado por el lector láser
    mi costumbre, mi alimento,
    mi pecado, mi maná.
    Y entre ofertas nuestra melodía
    suena por megafonía.
    Hoy te sacaré a bailar.

    Reina del súper,
    dueña de mi barco,
    seré tu Barbarroja.
    Abordaremos tu galeón,
    llenaremos los carritos de conservas,
    tiraremos nuestro miedo por la borda.

    Reina del súper,
    dueña del Saloon,
    seré tu Jesse James.
    Será el asalto perfecto,
    huiremos con el botín
    hacia las playas de Almería,
    hasta el cercano Far West.

    Tengo el corazón y la tarjeta
    echando humo, tengo llena
    la nevera de champán.
    Me diste la lejía más blanqueante,
    dos por uno, y el más suave
    papel que pude soñar.

    Romperemos nuestras ataduras.
    Yo, la lista de la compra
    y tu contrato temporal.
    Tú, rompe el precinto de la caja
    pero guarda tu uniforme.
    Esta noche será especial.

    Reina del súper,
    dueña de mi barco,
    seré tu Barbarroja.
    Abordaremos tu galeón,
    llenaremos los carritos de conservas,
    tiraremos nuestro miedo por la borda.

    Reina del súper,
    dueña de mis cielos,
    acuda a caja tres.
    Será el asalto perfecto,
    huiremos con el botín
    hacia las playas de Almería,
    hasta el cercano Far West.

    Reina del súper,
    dueña del Saloon,
    seré tu Jesse James.
    Será el asalto perfecto,
    huiremos con el botín
    hacia las playas de Almería,
    hasta el cercano Far West.


    Ismael Serrano.

    Que sàpigues que ara mateix m'estic morint d'enveja, sí senyor, ara em toca a mi. És una història preciosa, amb uns personatges fantàtics.

    No sé que més afegir, perquè m'has deixat quadrada a la cadira.

    Petons

    Thalassa

    P.S: Crec que m'he enamorat jo també de la caixera.

  • pssh... No li diguis al pivotatomic[Ofensiu]
    Gemma34 | 07-12-2005 | Valoració: 10

    però quan em vas proposar de fer aquest relat, em va semblar una idea divertida. Però, ostres pivot!! que difícil és contentar-te. La Senyoreta Raquel mai era prou repel·lent per tu, i apa!! a refer un altre cop el relat, i després d'uns modest retocs, torne-mi! encara més!
    Sí, ja ho sé, això d'explicar-ho al lectors, és deixar al descobert la complexitat de treballar en equip. Però em venia de gust dir-ho. Noi!! ets molt exigent jejeje...
    com sou els entrenadors! Però estic orgullosa del resultat. Mira! fins i tot vam repetir l'experiment.

    Gemma34

  • Bo, bo!![Ofensiu]
    filladelvent | 13-11-2005

    I molt bo!!

    Molt bons detalls. com el de la repetició metuiculosa dels elements que ell no suportava (quatre-cents convidats!),per no parlar del dring-dring de les pulceres de la modesta i riallera caixera, que finalment el guien a una nova i menys fàcil vida.

    Mmm, molt bé! M'ha agradat llegir-me aquest després de la versió d'ella, perquè m'he quedat amb més bon gust de boca sabent que ell no es queda penjat esperant-la!

    -Filladelvent-

  • genial[Ofensiu]
    quetzcoatl | 12-11-2005

    Hola pivotatomic,

    M'he llegit d'una tirada aquesta inquietant situació, plena d'avantatges i inconvenients per totes bandes, però on és agradable pensar que al final deixa plantada a la pija de la Raquel i el seu ambient (que aconsegueixes que siguin ben repel.lents), per lliurar-se als braços de la càlida Puri.

    Espero poder llegir demà la versió de la Gemma.

    Moltes felicitats, no cal dir-ho: la narració impecable de llenguatge i cronologia, els gags sempre aguts; un relat rodó.

    petons,

    m

  • He rigut molt[Ofensiu]
    Sergi_Casals | 11-11-2005 | Valoració: 10

    Aquesta idea és genial. Normalment les històries tenen més d'un personatge que solen quedar al marge, i en aquest cas, heu aconseguit dedicar el 50% de l'historia als personatges principals.

  • Repe, repe...[Ofensiu]
    rnbonet | 11-11-2005 | Valoració: 10

    ...i sense puntuar... S'hi nota que ja no estic en actiu! "Mea culpa"!

  • Acceptable...[Ofensiu]
    rnbonet | 11-11-2005

    ...com argument i molt perfecte en quant a tècnica i vocabulari. (Compara amb els primers... i te n'adonaràs).
    El final, d'antologia, cinematogràfic... M'ha fet pensar en "Casablanca", no sé perquè...
    Salut i rebolica, xicot!

  • Acceptable...[Ofensiu]
    rnbonet | 11-11-2005

    ...com argument i molt perfecte en quant a tècnica i vocabulari.
    El final, d'antologia, cinematogràfic... M'ha fet pensar en "Casablanca", no sé perquè...
    Salut i rebolica, xicot!

  • Biel Martí | 10-11-2005

    Ell ve després d'ella, on ja he deixat un petit comentari doncs el temps m'esclafa. M'ha agradat l'experiment que heu fet, els dos heu escrit fins i tot en un estil força semblant (sospitós, sospitós) i un pot col·locar-se a dues bandes al mateix temps. Crec que idees com aquestes omplen més de vida la web, aquestes experiències interrelataires... Potser pel fet de ser un "relat compartit" no té aquella qualitat teva que he trobat en d'altres relats, potser perquè és més curt... Però deu-n'hi do.

    Biel.

  • Visca la Puri[Ofensiu]
    Mai | 10-11-2005 | Valoració: 10

    Com a caixera de súper que sóc, el teu relat m'ha emocionat!!!

  • Pivotatomic[Ofensiu]
    Isidre | 10-11-2005 | Valoració: 10

    Heu fet amb humor i ironia, una realitat.
    Qui no ha pressentit que s'equivocava en el darrer moment, i tot i així, ha tirat en davant?

  • Mmm, ...[Ofensiu]
    OhCapità | 09-11-2005

    una bona proposta diverida, àgil. Està ben escrit i ben lligades amdues parts.

    Però, per posar-li una mica de potser, mmm, avui estic una mica perepunyetes, ... així que: a part de fer la propaganda a artícles i empreses que no són catalanes, mmm, en aquest moment tant políticament irascible i cosa que us perdono de tot cor, sobretot amb el Dom Perignon. Un petit puntet que m'ha ferit la susceptibilitat és el nom del gimnàs, mmm, si són de casa bona, de la part alta de Barcelona, mmm, aniria potser a Iradier, o a l'Arsenal femení, mmm, no? I ja no em poso amb el tema pulseres peruquè ara mateix n'estic etiquetant unes i m'entra l'urticària.

    En definitiva, dos bons relats i amb l'ironia justa, potser el vostre n'està més farcit.

    Ah, i com en Sergi Yagüe us comenta es podria fer altres part, com per exemple la dels pares d'ella. Mmm, i ell, que no té família?

    OhCapità.

  • La tercera versió[Ofensiu]
    Sergi Yagüe Garcia | 09-11-2005

    Molt bona idea, ben portada a terme per tots dos autors.

    Potser hauria estat més interessant encara si Gemma34 hagués fet la versió d'ell i Pivotatomic la d'ella.

    Ah, i només dir-vos que aquests relats creuats m'han fet pensar que podrieu haver fet una tercera versió:

    "Per sempre? No s'ho creuen ni ell ni ella (Cardenal Arquebisbe de Barcelona)"

    Una abraçada!

    Sergi

  • divertit[Ofensiu]
    laieta | 09-11-2005

    ha estat molt divertit llegir-vos, parella. l'unic que em sap greu és que jo sóc una mica raquel i em sembla que no tenim remei. aviseu si feu mes duets!!!!

  • una peça tocada a dues mans![Ofensiu]
    ROSASP | 08-11-2005

    Una encertada iniciativa deixar al descobert els més profunds pensaments just abans de casar-se dels dos personatges, per dues bandes i a dues mans.
    Una mirada cap a dins que sovint no ens atrevim a fer per por de veure massa coses que poden canviar la nostra vida. Aquest moment que lliga simbòlicament el llaç del compromís del matrimoni li dóna la força i el valor de la fugida.
    Per sempre és massa temps, és un anàlisi franc de darrera hora. Un cara a cara amb la realitat dels sentiments.

    M'ha agradat!


  • peres | 08-11-2005 | Valoració: 10

    m'ha agradat força aquest experiment, i m'agradaria molt saber com us heu posat d'acord perquè més o menys coincideixin les dues històries, tot i els inevitables grinyols.

    M'alegro per l'Hèctor, sobretot, no tant per la pobra Raquel, que haurà d'aguantar el Borja, i els que segueixin...

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de pivotatomic

pivotatomic

42 Relats

588 Comentaris

136561 Lectures

Valoració de l'autor: 9.42

Biografia:
Xatos, què us puc dir que us pugui interessar de veritat? No massa, suposo. Tinc 41 anys (Quaranta-un? Ja? Collons, ja sabien el que es deien els romans quan es van empescar allò de "Tempus fugit irreparabile"!), sóc de Sabadell, el bàsquet és la meva passió (d'aqui el sobrenom, que em va posar un amic que m'estima com us podeu imaginar) i m'ha agradat llegir des de ben petitet. Escriure va començar a agradar-me bastant més tard i, per ser-vos sincer, he escrit ben poc tenint en compte el molt que m'agrada. Suposo que és perque, un cop acabat, el relat gairebé mai em sembla digne de ser llegit i això fa que em talli bastant a l'hora de fer-ne un altre.
Agrairé molt i molt qualsevol tipus de comentari (especialment els crítics), encara que ja us aviso que estic molt més interessat en els comentaris sobre l'estil que no pas sobre el tema (com veureu, són força intrascendents els meus temes).
I, si us agrada, tampoc no us talleu. Feu-m'ho saber també. Potser així m'animo a escriure una miqueta més i li dono el cop de gràcia a la literatura catalana :-)

Si voleu contactar amb mi per a qualsevol cosa: Knick34@hotmail.com



R en Cadena

"EmmaThessaM em va encadenar i jo he passat la cadena a Carles Malet i Thalassa"

(fes clic a la imatge i descobreix què és "R en Cadena")