PER QUÈ?

Un relat de: Ravegal
PER QUÈ?

Té por d’obrir els ulls. La data s’ha anat acostant i cada dia li ha retornat una glopada d’aquella pena que du enretirada dins del pit. Llustreja i una claror poc densa es cola per les juntes de la persiana i clapeja l’edredó amb una estesa de puntets de sol i torna la cambra a les dimensions reals que la foscor li havia pres. Quan obri els ulls l’engolirà aquell dia inesborrable que aclaparadorament retorna cada any. Està sola, el seu marit ha de matinar i ja és fora. Prem l’interruptor i l’esclat de llum ofega la que tímidament s’apoderava de l’espai i esborra les sanefes de punts de sobre el llit. Voldria que aquest maleït dia no existís i ara ella ja hi és dins.

S’ha vestit amb els pantalons de color marró i la brusa beix, sabata tapada, negra i amb una mica de taló, Després de raspallar-se els cabells ha dubtat i no ha tingut esma de pintar-se els llavis, com cada dia, amb un vermell molt pàl•lid ni posar-se una mica de color a les galtes, salut de pot, que en diu ella. I ara, davant del mirall, a poc a poc, l’ànima se li vesteix de dol amb la pena que va sortint per les escletxes d’un cor que un dia es va fer miques sense que la vida l’hagi pogut recompondre.

Porugament entra a l’habitació d’ell, com quasi cada dia, però avui se sent indefensa i plora per dins amb moltes llàgrimes que li xopen l’esperit i plora per fora amb unes poques que llisquen sobre la pell arrugada. Agafa el retrat emmarcat que un dia va posar a la tauleta de nit per retenir la seva presència i se’l mira amb un somriure llagrimós i l’estreny amb força contra el pit mentre el torrent de la memòria la inunda de records. Ara tindria quaranta dos anys, pensa. Obre l’armari, tot és allà, com ho va deixar el dia que va marxar. Suaument, com fent una carícia, va passant la mà per les peces de roba sense trobar-hi la duresa d’aquells músculs joves. Allisa el cobrellit amb les dues mans com si la imperfecció d’aquelles arrugues petites fossin una ofensa en aquell santuari. Repenjada a la porta torna a mirar a dins i li sembla que el retrat que vetlla el llit solitari i totes les coses clamen dient-li que no se’n vagi, que el seu record els dona la vida que ja no tenen.

Amb passes pausades el cos consirós arriba al menjador. D’un calaix de l’aparador treu un feix de cartes lligades amb una cinta blava. Desfà el llaç i les deixa sobre la taula i s’asseu. Les va agafant d’una en una però no les treu de dins el sobre, no li cal, les ha llegit tantes vegades. Amb llapis va escriure la data a cada sobre i les va ordenar i així, només veient-lo, el sentiment retorna el missatge. «Ja ha arribat..., està bé..., aquesta s’enyora..., nosaltres també l’enyoràvem, en aquesta demanava que li enviéssim menjar..., aquí vam patir molt perquè no en sabíem res des de feia molt temps...». Va passant les cartes amb tristor de vellut fins que n’hi queden dues a la mà. Tanca el ulls per retenir les llàgrimes que volen vessar-se galtes avall. S’eixuga amb el mocador i torna a mirar el sobre, la lletra no és la d’ell, la remet un company. La caligrafia avisava que era la carta temuda des del dia que va marxar. Aquell dia mans tremoloses van subjectar la carta durant uns moments que es van fer eterns sense el deler per obrir-la. A dins hi havia el mall que els trencaria el cor deixant-los en vida, una altra mena de vida. La última carta la deixa sobre les altres sense fer-li cas, el sobre porta una capçalera oficial.

Lentament torna a fer el llaç al feix de cartes. Té els ulls vidriosos i les mans plegades sobre la falda amb el mocador fet un manyoc. Li torna el pensament que des d’aquell dia porta com la seva ombra, a vegades davant, a vegades darrere però sempre enganxat: Per què ell?, per què tants homes?, per què? Per què invocant l’ànima d’un poble, el seu orgull o la seva glòria se li destrossa l’anima, se l’envileix i se l’humilia. Per què uns quants segueixen menjant mentre les seves decisions fan passar gana? Per què uns llueixen el metall de les medalles mentre a d'altres els mutila el metall de la metralla? Per què el seu ego vol enfilar-se a una peanya encara sigui de cossos mutilats? Buidar cases per omplir casernes. Maleïts encantadors de serps, venedors de falses il•lusions, predicadors de cels infernals. Per dur la pau, van dir. Per dur la pau, encara diuen. Res no té sentit.

Les campanades que toquen les dues la fan sortir d’aquest món i s’afanya a enllestir el dinar i parar la taula. Quan sent la clau al pany camina a l’encontre del seu marit i sense dir-se res s’abracen. Dinou anys després encara es pregunten: per què?

Comentaris

  • commovedor...[Ofensiu]
    Nil de Castell-Ruf | 10-02-2020 | Valoració: 10

    La mort d'un fill és una experiència viscuda terrible... Però la data en que s'esdevé el mal succés és tostemps un referent que fa remoure el dolor, la ferida mai guarida. El teu relat m'ha fet imaginar, com devia patir a mare, per la mort d'una germaneta meva que jo no recordo pas, donat que era jo molt petitet. Ho has narrat amb un realisme punyent i commovedor. Nil,

  • Sí que s'entén així[Ofensiu]
    Montseblanc | 08-02-2020

    Ho has fet bé, jo només t'he donat la meva opinió, tal com ho sento jo.

  • Tens rao[Ofensiu]
    Ravegal | 08-02-2020

    Tens raó, el dolor per la pèrdua d'un esser estimat hi ės sempre però, misteris del cervell, hi ha dies que aquest record es fa més present i potser més angoixós. Si no s'entén així és que no ho he fet prou bé.
    Gràcies.

  • Una pregunta que queda sempre sense resposta[Ofensiu]
    Montseblanc | 07-02-2020

    No sé… A mi em sembla que la pèrdua d’un fill és tan terrible que tant hi fa si és l’aniversari de la seva mort, o falten tres mesos, o en passen dues setmanes. El dolor simplement és. Absolut, indiferent al calendari, a les estacions, sigui dia o nit... Al final, el matrimoni fa el millor que es pot fer, l’únic que funciona, abraçar-se fort.