Per què res pot ser mai com en les pel·lícules?

Un relat de: diesi

Amb aquest text vull demostrar que vivim en una societat totalment enganyada gràcies a la televisió.
Per exemple, a les típiques pel·lícules americanes per als nens, sovint passa que un infant ros d'ulls blaus s'escapa de casa perquè no l'estimen (majoritàriament quan s'acosta Nadal), llavors s'enyora, després de viure infinites aventures (escapar d'uns estúpids lladres, viatjar a Hawaii, gastar la targeta de crèdit del seu pare en un hotel de luxe demanant galetes i llaminadures, vaja, les coses que realment fan que t'enyoris de casa), els seus pares el busquen com uns desesperats i al final es troben pels carrers de Nova York, la mare plorant li fa una abraçada al nen i li diu que no es torni a escapar i, menjant-se el gall d'indi farcit d'hamburgueses i patates fregides, el seu pare li regala aquell cotxe teledirigit que tant desitjava; el típic final feliç de les pel·lícules americanes. A la vida real, el nen s'escapa de casa perquè creu que no l'estimen i, com que prèviament ha vist la pel·lícula del nen ros d'ulls blaus ha pensat "així els meus pares m'estimaran més i em regalaran el cotxe teledirigit!" doncs senyores i senyors, jo us dic que aquest pobre inconscient s'equivoca completament perquè quan els seus pares el trobin perdut pels carres d'una gran ciutat, la mare se li acostarà i, pegant-li un clatellot li dirà:
- Però fill meu, a qui se li acut sortir de casa amb el fred que fa! Ja ens has espatllat la nit de Nadal i ja ens hem perdut el programa especial d'en Buenafuente. Quan arribis a casa, oblidat de fer cagar el tió i castigat a la teva habitació fins que t'ofeguis perquè s'hagi esgotat l'oxigen de que hi tinguis. I no s'hi val obrir la finestra!
- Però mama...
- Ni mama ni res, ja m'has sentit!
I el pobre noi no tindrà mai més cap il·lusió a la seva miserable infantesa.
Un altre cas molt freqüent és aquell de dos joves enamorats, que per molts problemes que tinguin sempre ho solucionen. Per exemple: estan en un parc típic americà, agafadets de la maneta, els dos joves americans caminen per un caminet de pedretes americanes fins arribar a un d'aquells carrusels americans tant formosos i grossos.
El jove americà li diu a la jove americana:
- Vols pujar-hi?
I la jove americana li diu al jove americà:
- M'encantaria.
Pugen un al costat de l'altre i riuen sense deixar d'agafar-se la mà encara que estiguin un en un cavall i l'altre en un de diferent d'aquell formós i gros carrusel americà. Quan veus aquesta pel·lícula americana tot et sembla molt fàcil, però jo et dic, amic meu, que a la vida real això no passa així. Suposem que una parella està en un parc, fins aquí tot molt romàntic, agafadets de la mà, rient, xerrant, petonet aquí, petonet allà... però aleshores passa el que té de passar. Exacte: el noi trepitja una caca de gos (i perdó per la paraula); ara ja canvia la cosa, ell es para en sec, arrossega una mica el peu per la gespa però l'empastifada no se la treu de sobre. Al final ho deixa córrer i torna cap a la seva xicota. Caminen pel caminet de pedres (no americanes, es clar) i passa un segon accident: a la noia se li encallen els talons entre les pedres. No els pot treure i el noi l'intenta ajudar, però com que no és aquell noi musculós i ben plantat de la pel·lícula americana, no aconsegueix treure el peu d'aquell forat. Decideix anar descalça i el noi també perquè no s'ha aconseguit treure's la pudor de la sabata. Arriben al carrusel (no tant gros i menys formós que el de la pel·lícula però, un carrusel) i, com que el noi no es decideix, la noia li pregunta:
- Vols que hi pugem?
- A on? Al carrusel? No siguis criatura!
Al final, la noia el convenç i li diuen al senyor que ven les entrades:
- Podem pujar nosaltres dos?
- No sense sabates.
- Li pagarem el doble! - exclama la noia.
- Està bé... - cedeix el firaire - són cinquanta euros - diu el firaire aprofitant-se una mica.
Quan el noi es treu l'ensurt de sobre, pugen, agafadets de la mà, a el noi se li enganxa un tros dels pantalons a l'espai que fa moure el cavall amunt i avall i es queda en calçotets sense que se n'adoni. Amb els pantalons per allà mig es forma un curtcircuit i esclata el motor. La jove parella surt corrents perquè el firaire no els denunciï.

Comentaris

  • leo_bennacker | 23-09-2007 | Valoració: 5

    XD XD
    Dona... tampoc cal q sigui tan tràgic. Però la idea es ben certa. La realitat no es com la ficció... però no només com les pel.lícules americanes, tampoc la literatura reflexa la realitat, i aquelles novelotes (per tamany, no per calitat) de grans passions atormentades tb son exageracions esperpéntiques.
    Cal ser conscient, q allò es sols una visió -generalment idílica i sempre amb final feliç-, potser xq el seu creador així li agradería q fos, o simplemente x entretenir una colla de ximples q sols consumeixen aquesta mena de productes.
    Tb hi ha pel.lícules més reals, no parlo de documentals sobre gent q es mor de gana, sino films de families on tot es manté, fins q alguna cosa fa q tot es desmonti i s'escupen l'odi q tenen a dins.
    Si ja ets conscient q aquesta basurama americana no es la realitat, ja et pots considerà afortunada, n'hi q viuen i moren creient.

  • Paciència, que es la mare de la ciència![Ofensiu]
    Ligeia | 17-10-2006

    i al final, sempre arriben els comenaris.
    Molt bo aquest relat teu. Tens un toc d'humor que m'agrada i molta raó, també. Les coses que surten a les pelis americanes no passen mai a la vida real (perque jo, per molt que busqui, no trobo cap Jonny Deep pel carrer...)
    Llegir aquest relat m'ha fet pensar en "Diari d'una ventafocs qualsevol". Un conte que vaig escriure sobre una adolescent encegada per les sèries dels EEUU.

    Continua escribint!

  • I quanta raó tens...[Ofensiu]

    ... la vida real no és ni de bon tros de pel·lícula. El que més em sorprèn és que després de tantes decepcions i penes al veure que a nosaltres no ens passa el mareix que a ells continuem veient les mateixes pel·ícules un altre cop, on el protagonista sempre guanya i surt ben parat però que igualment seguim patint pel seu possible desgraciat final.
    Som incorregibles.

    I no pateixis si no et comenten, ja arribaran els comentaris, una mica de paciència. Jo tinc poemes k la gent no ha comentat encara i fa més d'un any que tinc penjats.

    No t'aturis

    Juseph

  • K raro k no l'hagi comentat ningú..[Ofensiu]
    hilderoy | 13-10-2006 | Valoració: 10

    xDDD k bo!!! Em sembla estrany que no te l'hagi comebtat ningú... Està molt bé, he rigut bastant, sí que és veritat que les películes americanes no solen ser gaiore reflex de la vida normal i corrent... per això prfereixo les pelis europees ^^...
    Gràcies pel teu comebtari a Sang/Sola/La gent. En realitat els poemes estaven destinats a formar tres relats, però el que passa és que els vaig posar a publicar el mateix dia i no sé perquè, relats me'ls va publicar els tres juntets i posant'hi asteriscos entre mig... Coses de la vida... M'agrada molt com escrius, et seguiré llegint!!
    ptons

  • Però ningú se l'ha llegit?[Ofensiu]
    diesi | 13-10-2006

    carai. Que tampoc està tant malament... :^(

  • crec que les 40 lectures les he fet jo...[Ofensiu]
    diesi | 09-10-2006

    ¬¬' en fi, seguiré esperant..

    And I wonder...

    b#NaT#b

  • diesi | 09-10-2006

    ...

  • diesi | 08-10-2006

    ..

  • diesi | 04-10-2006

    .