PER QUÈ ESCRIC ARTICLES TANT ORIGINALS (MODÈSTIA A PART )?

Doncs la veritat és que no en tinc ni idea perquè tanta originalitat més aviat em complica la vida. I molt. Perquè aquesta originalitat meva no és cap genialitat estilística, ni cap gràcia extraordinària, ni el domini sensacional de l’idioma (que en mi carranqueja penosament), sinó en quelcom mai vist fins ara: criticar els meus. Deu ser que de tant identificar-me amb Raimon resulta que jo tampoc no sóc dels meus. O, si més no, no sóc dels meus com la majoria dels meus voldrien, que és la manera més fotuda de ser dels meus. Perquè la meitat dels meus em poden considerar un sonat i l’altre meitat una mena de cavall de Troia. Ja veus...

No he llegit durant aquests dies cap article més dur contra la corrupció de Pujol que el que jo vaig escriure. Aquest article – que és un article escrit amb les vísceres i que s’allunya del meu to irònic i bonhomiós normal, ja ho reconec – ha estat recollit de quatre maneres diferents, a saber: els del respecte silenciós, els del respecte comprensiu, els solidaris amb Pujol malgrat tot i els que l’han volgut aprofitar d’una manera partidista.

Agraeixo a tots la seva lectura però necessito expressar unes quantes coses respecte dels uns i dels altres perquè sinó revento. Tingueu paciència amb mi.
Als del respecte silenciós i comprensiu els hi dono les gràcies. Crec que han vist el meu dolor i han volgut consolar l’amic. Quan un està fotut aquestes coses s’agraeixen.

Pel que fa als que disculpen Pujol i als que aprofiten el meu article per fer partidisme crec que s’equivoquen, que la seva visió del país i de la política és gallinàcia (dit sigui amb tots els respectes i bon rotllo) en un moment transcendental no només de la història de Catalunya sinó de la història occidental ( ahir ho veig intentar explicar el millor que vaig saber ).

En realitat tant els que disculpen Pujol per ser catalanista com els que ataquen Pujol per ser catalanista no m’han entès. Per a mi ser catalanista vol dir tenir una exigència moral superior i dins del món del catalanisme una persona que és el principal teòric i el principal dirigent catalanista del segle XX l’exigència moral que li hem d’exigir és immensa. No fer-ho és anar contra nostra. És anar contra del país i és anar contra del catalanisme. Quan nosaltres repetim la frase de Francesc Macià: “volem una Catalunya políticament lliure, econòmicament forta, socialment justa i espiritualment gloriosa” espero que no estiguem repetint un mantra buit de contingut sinó un pensament que ens fa lluitar per millorar el nostre país en tots els ordres. No es pot millorar el país sense ser crític amb el país. No es pot millorar el país sense ser crític amb els seus dirigents. No es pot millorar el país sense ser, sobre tot, crític amb els dirigents que més ens representen, en el nostre cas els catalanistes. Pensar això és la meva gran originalitat, ja em perdonareu i gràcies per la paciència.

Després hi ha els de l’altre bàndol que aprofiten el meu article pel mateix que els del meu bàndol però al revés. Si els meus se’n fan creus que jo critiqui un dels nostres, els altres venen a dir: veus com tots els catalanistes són uns xoriços? veus com els dirigents catalanistes només volen el poder per enriquir-se? Jo fa molt temps que vaig llegir en Josep Pla que quan Cambó va fer del catalanisme un moviment de masses va incorporar els fills de puta al catalanisme. Tinc assumit que entre nosaltres hi ha de tot. Bona gent, mala gent, gent generosa i aprofitats. Penso que entre els meus adversaris polítics passa exactament el mateix. Ara bé – i ara estic pensant sobre tot amb una amiga que aprecio molt d’UPYD – a mi, personalment, em cansa veure la manca d’autocrítica envers els propis i la crítica sistemàtica envers els altres. No és quelcom que només faci UPYD, quedi clar. Tinc amics socialistes que fan el mateix. I amics de CiU. I amics d’ERC. I amics d’IC. I amics de SI. I amics del PP. Jo vull gent que em faci pensar i ser crític amb el món que visc i per a mi això té sempre com a punt de partida imprescindible l’autocrítica. Algú que és incapaç d’autocriticar-se per a mi no té cap valor ètic.

A mi aquest partidisme tant vulgar, tan inútil em cansa i el trobo tronat. El mig entenc quan algú està fent carrera política o el vol fer, però considero que amb aquesta actitud corporativista la seva carrera política serà igual que la dels que ja tenim. I no l’entenc gens en aquests que ni fan carrera política, ni aspiren a fer-la. Es possible que ens aixequin la camisa però deixar que ens l’aixequin amb entusiasme o aixecar-nos la nosaltres mateixos amb una vena als ulls ho trobo desconcertant, ja em sabreu perdonar.