Per Nadal

Un relat de: Perennant
Les busques del rellotge semblen congelar-se.
Vius el lent fredorós deambular de la fosca tarda.
Sota la justa tènue llum artificiosa,
vora la llar de foc,
la compassada lectura s’abriva sense cadència,
com els branquillons a la babalà reben
els atzarosos corrents d’aire
al consumir-se sense casualitat
però amb esperança.

Te n’adones del crepitar que enfervoreix la flama.
Tanques el ulls i enyores temps de la infància.
Quan, davant la porta que dóna a l’escala,
com fent de rebedor,
l’atapeït pessebre prenia vida inusitada,
totes les llumetes de colors eren disposades a l’arbre
aleatòriament
fent llampurnetes,
cerclades de boles de totes mides,
platejades i daurades.

De sobte el silenci aplaca el somort i sem caliu.
Podries continuar llegint
però voldries no estar sol a casa.

Comentaris

  • Temps de nostàlgia...[Ofensiu]
    Perennant | 04-01-2017

    El Nadal, com un període molt sentit quan som infants... Si hi ha un període de l'any que ens transporta a la nostra infància... Recordo quan tenia pocs anys i era Nadal... Recordo que érem set a casa... Potser era l'escalfor de tots els que m'envoltaven la que donava sentit al Nadal...

    Gràcies pel teu comentari. Que passis una bona nit de Reis.

  • Foc de Nadal.[Ofensiu]
    Nil | 23-12-2016 | Valoració: 10


    M'agrada molt aquest poema encara que sigui trist i nostàlgic. Els elements dels que et vals per crear l'escena són molt al·legòrics: les busques del rellotge (aturada del temps present), La lectura (com a distracció per a defugir de la realitat en la que et trobes en aqueix moment). Les flames ( com a metàfora visionaria del que representes tu en un temps passat, present i futur, però que és viu i reviu tot a l'hora en un “ara” atemporal. El pessebre en al·lusió a tots els que ja no hi són i les llumetes de l'arbre ( d'argent i or) com reminiscència d'una època daurada o de color de rosa de la teva vida passada . I al final la Solitud! Que anhela la companyonia d'algú altre..
    Llegint aquest poema em venen ganes d'assistir-te, la veritat. Mon avi deia que una llar de foc encesa fa molta companyia: “De sobte el silenci aplaca el somort i sem caliu” com dius tu, i un fum de pensaments eixits del fons de l'ànima et remou la consciencia hi afegiria jo.
    A vegades també passo per aquesta situació que descrius magistralment, però em consolo pensant que aquesta mateixa solitud és la que em reporta sensacions que m'ajuden a ésser millor persona i sobretot coneixem millor per dintre.Consol o autoengany? Bon Nadal tinguis!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Perennant

Perennant

19 Relats

18 Comentaris

15716 Lectures

Valoració de l'autor: 9.67

Biografia:
Si et sóc distant
quan t'evoco petits esclats de la meva llum
a la penombra del meu pols,
és només per aquella essència que pervé
del convingut albir compassat,
escairat per la teva entelèquia.

Busco sotjar aquell traç de color
amb petites nueses de mi.
Si em ressegueixes
no trobaràs ni un instant temorós,
cap gest desmesurat,
ni tan sols lliurats clams trobats a enyor...

Sóc,
-m'aïllo-,
en el meu xerric immutant de silencis,
impertèrrit,
i avanço en el depassar delerós
de la contínua afluència
que em vincla amb tu.

perennant@gmail.com