Al llindar de l'infinit (epitafi)

Un relat de: Perennant
Al llindar de l’infinit enutjes les ciutats perdudes,
creuen els llums universos distants i discrets.
S’afanya l’abaltiment de tots els cossos,
i en espiral maquilles els aires funests.

Tremolen de neguit els mots que mussito
i aplaca el silenci les meves fràgils mans de gel;
amb ingravidesa cau l’ànima blana
i encara una rialla m’obstina sense fe.

He somiat el meu últim company de viatge,
el camí dibuixa designis d’un oasi incert;
brollen sèpies imatges de pantalles passades
i fumigo l’estança de versos incomplets.

Al llindar de l’infinit em quedo sense paraules
i els meus sincers ideals romandran secrets.
No trobaré cap déu que vagi al meu encontre
ni horitzons, ni llegats, ni amagatalls plaents.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Perennant

Perennant

19 Relats

18 Comentaris

15710 Lectures

Valoració de l'autor: 9.67

Biografia:
Si et sóc distant
quan t'evoco petits esclats de la meva llum
a la penombra del meu pols,
és només per aquella essència que pervé
del convingut albir compassat,
escairat per la teva entelèquia.

Busco sotjar aquell traç de color
amb petites nueses de mi.
Si em ressegueixes
no trobaràs ni un instant temorós,
cap gest desmesurat,
ni tan sols lliurats clams trobats a enyor...

Sóc,
-m'aïllo-,
en el meu xerric immutant de silencis,
impertèrrit,
i avanço en el depassar delerós
de la contínua afluència
que em vincla amb tu.

perennant@gmail.com