Tardor

Els camps que de goig han fruit per tu
senten la gratitud de la pluja serena.
Les ombres que van procurar donar-te frescor
ploren pacientment d’esgroguissada bellesa.
S’engalanen les teves amesurades passes
amb flonges carícies de fragàncies diverses.

Encara recordes aquella llarga tarda d’estiu
quan el sol s’adormia amb paciència infinita.
Branda aquella espurna on nasqué l’amor
i la sopluja aquella remor delerosa de vida.
Es sincera gasiu el cel gris de plom
i el vent i el fred sobtat sotmeten la teva energia.

Mor conscient una petita part de tu
i defuges tristors que no paguen cap pena.
Ara ja no escalfa aquell raig d’inconsciència.
Sents que plou per haver sentit el repic a la finestra.
Dins teu, en estat latent, una incipient llavor
que maldarà per llampurnejar a la primavera.