Per les meves netes, Arlet i Janina. La rateta del bosc

Una vegada hi havia una rateta petita i eixerida, que vivia al bosc sota el cau d'una alzina. Vet aquí, després d'uns dies de forta tempesta, i temporals de pluges, neus, per fi va arribar un bon dia que brillava el sol. I decidí, sortir a donar una volteta. Caminava tranquil.lament aprofitant aquella bona hora, quan d'un tros lluny va veure que pujava una rata grossa i lloenta amb una cua d'allò més llarga. La rateta del bosc es va aturar per tal de veure-la millor, i la rata grossa caminava poc a poc i al arribar prop d'ella i li va dir:
-Déu vos guard, rateta.
-Què fas per aquí?
-Res, he sortit a prendre una mica el sol.
-Igual he fet jo, per estirar una mica les cames, he vingut poc a poquet, camí amunt; estic massa grassa...
-Si que teniu raó!
-I tu, on vius?
-Veus aquella casa de pagès blanca?
-Allà abaix?
-Allà mateix!
-És molt gran!
-Grandiosa!
-Allà si que haveu d'estar bé!
-Massa! No ens manca res... Per això estic tan grassa, que casi no puc córrer. Per això surto a estira una mica les cames. Si si, tenim un rebost tot ple, que no hi manca res; pa, pernil, botifarres, mel, formatge, panses, figues, nous... en fi ni me'n recordo... i la rateta Mariona, treia la llengua com si realment ho paladejés, com si la boca se li fes aigua, i no va aguantar-se de dir-li:
- Renoi com m'agradaria veure-ho...
-Vols venir?... Doncs bé mira, quan tots estiguin dormint et vindré a buscar a la vila, allà a la creu de Terme.
-Quedem així.
-Adéu doncs, rateta
-Adéu senyora rata.
I cadascuna pel seu costat s'encaminaren poc a poc a prendre aquell solet que encantava.
La rateta de bosc, la Mariona, només feia que pensar; i esperava que es fes fosc, se li feia la tarda molt llarga, més que la dels altres dies, però arribà per fi la nit tan desitjada, i quan el campanar va tocar per primera vegada, ja estava a la pedra de Terme esperant a la rata. Quan va haver arribat la rata grossa, es van encaminar totes dues cap al mas, no deixant d'advertir-li la rata que anés molt a poc a poc, que no fes soroll perque hi havien molts gats. I tras tras paret amunt, cap a la taulada de la pallissa, entraren per una finestra, i apa ja son dins escala avall. Tothom dormia en aquella casa... la Mariona quedà encantada de tant bé de Déu, no se'n sabia avenir... quedà bocabadada i no sabia per on començar, pernil, formatge, quin pa més bo! I quina cansalada! No havia menjat mai coses tan bones: mel, panses, nous... el cert és que la rateta anava omplint la panxeta.
-No m'extranya que estigueu tan lloenta; també ho estaria jo, de tant menjar...
I xerrant i menjant varen passar una bona estona. I vet aqui que la rata grossa s'adonà que començava a clarejar, i li va dir a la Mariona: es sent soroll a dalt, es qüestió de tocar el dos, els pagesos es deuen haver llevat...
I sortint del rebost, li torna a dir:
-Ves en comte amb els gats, aquesta hora estan tots de guàrdia.
-Passa passa davant, tu que saps bé el camí, que jo t'aniré seguint.
I tras tras escala amunt, i en sortir per la finestra, ñamm! Els gats es van llençar sobre la rata grossa! I la Mariona reculà espantada escales avall, i surt al pati, s'enfila paret amunt, i zas! Salta la tàpia i cames ajudeu-me, però amb la panxa que duia quasi no podia córrer i se'n tornà cap al bosc, s'endinsà entre mig fins el seu cau i abans d'entrar encara se'n recordava d'aquella gran masia blanca y pnsà:
-Mai més! No em fumareu pas, encara les cames em tremolen... aquí al bosc, pobreta però alegreta... sóc feliç amb els meus pinyonets, i és cert que qui tot ho vol, tot ho perd!