Pensaments amagats

En certa manera el seu rostre em feia recordar les estrelles d'una negra nit de feia massa anys. Encara recordava el camí del llac, obscur, fosc com la gola del llop, només il·luminat per la lluna. Feia temps que els fanals havien desaparegut, per alguna estranya raó algú els havia arrencat de soca-rel, havia deixat uns enormes forats, profunds com pous, d'una fondària perillosa al costat d'un camí transitat. Les passes lentes, amb soroll a grava, es feien sentir per sobre el silenci de la nit i m'estremien l'ànima.
-En què penses? - va preguntar de sobte retornant-me al present.
Vaig negar lentament amb el cap intentant que les estrelles del record no esborressin el seu rostre en aquell instant.
-Pensava en com n'ets d'atractiu. - vaig respondre-li en to irònic.
Ell va parpellejar intentant trobar el significat ocult de les meves paraules, finalment ho va deixar estar i es va passar la mà pels cabells. Un somriure li va il·luminar el rostre i després una riallada seva em va remoure l'estómac.

En certa manera les seves paraules em transportaven a records massa llunyans de la meva vida. Una camera que es movia massa ràpid i les paraules difoses. El mar blau a través de la lent de la màquina que de tan en tan feia pampalluguejar la seva llum vermella. A poc a poc s'enfocava cap a les onades i deixaven entreveure una figura fràgil i pàl·lida. Portava un banyador de color blau pàl·lid, el mateix color del cel.
-I, tu, en què penses?
La vaig mirar intentant que el sol d'aquell record no m'enlluernés.
-Estava pensant en què farem per vacances.
Ella va recolzar el cap contra la mà dreta i va rebufar.
-Passa alguna cosa?
-No, no res.
Li vaig agafar la mà que li quedava lliure, semblava una mica trista.

En certa manera el seu tacte em relaxava i em feia volar per sobre els núvols. Els records retornaven amb pas ràpid com si em fossin necessaris per sobreviure. El llac reflectia la lluna plena, un enorme formatge perdut enmig de l'oceà, un petit i rodó oceà. La foscor havia engolit fins l'última engruna del paisatge que m'envoltava, excepte aquell lloc, aquell espai rodó al mig del llac del qual el seu eco, petits punts de llum, deixava veure la forma esgarrifosa dels arbres i el camí d'on jo havia vingut. Una figura fosca m'esperava, estava d'esquena i no semblava que s'hagués adonat de la meva aparició.
-No em pots enganyar. - la seva veu em va retallar aquell final.
-Què vols dir?
-Et passa alguna cosa.
Ell estava al meu costat, m'agafava de la mà i m'observava amb els seus ulls brillants, preocupat. Vaig somriure-li i li vaig estrènyer la mà.

En certa manera el seu somriure m'estremia de plaer i em feia apartar la mirada del seu rostre. Les onades seguien movent-se una i altra vegada, lentament, inexorables. La camera encara seguia encesa mentre esperava que ella es girés, encara no havia ficat el peu dins l'aigua, només estava allà dreta, observant-la. Va entrar de cop, es va deixar caure de genolls fent que l'aigua li arribés fins les espatlles. La vaig sentir riure. La camera va deixar de pampalluguejar. En el precís moment que vaig abaixar la màquina ella es va girar i em va cridar mentre seguia rient.
-Tu sí que sembles en un altre món. - va comentar-me ella de cop.
Vaig enfocar la mirada en el seu somriure que m'ancorava a la realitat.
-I ho estic. - vaig alçar les nostres mans entrellaçades amb un somriure murri.
Ella no va respondre, simplement va fer un lleu somriure tímid. Va alçar la mà que jo no li estava agafant i em va posar un ble de cabells rere l'orella.

En certa manera els seus cabells em recordaven a l'olor de flors silvestres i rosada. Allargava la mà cap a la figura obscura intentant pensar amb claredat, demanant al cel que les meves galtes envermellides per l'excitació i la timidesa desapareguessin en la nit. Ell es girava i somreia, em deia paraules boniques, li responia amb paraules meloses, ens asseiem, m'agafava les mans, m'abraçava, li acariciava els cabells, em feia el meu primer petó.
-De debò, què et passa?
-Creus que s'oblida mai el primer amor?

En certa manera els seus ulls cremaven dins meu, sincers i purs com estrelles. M'acostava cap a ella i l'agafava per la cintura fent que s'aixequés. Em mirava amb ulls riallers mentre em passava els braços per darrere el coll i s'enganxava a mi, ens fèiem un petó rere un altre com si fos l'única cosa important al món, la sentia amb mi, era meva, i allò era el que importava.
-Suposo que no. - vaig xiuxiuejar lentament. - Estaves pensant en això? En ell?
-Et molesta? - m'observava com si hagués infringit una llei que en realitat no existia.
Vaig apropar-me a ella i la vaig besar.

-Per ser sincer, sí, em molesta. - va dir ell mentre s'apartava després d'haver-la besada.- Però no em puc queixar perquè, encara que sembli mentida, jo també hi estava pensant.
-En el teu primer amor? En ella?
-Sí, et molesta?
-És clar que em molesta. Era molt bonica, oi?
-Sí, era preciosa.
Ella va fer mala cara.
-Però és el meu passat. - li va recordar amb un somriure. - Tu ets el meu present; i espero que futur! I ell? Suposo que era tot un seductor.
-Doncs si. - Ella va somriure en veure que ell començava a fer mala cara. - Però et robaré la frase, ja que ell és el meu passat i tu el meu present.
-I esperes que el futur? - va preguntar ell amb to esperançat.
Ella va riure.
-I esperem que el nostre futur. - va remarcar.