Pegassus

Un relat de: NiNeL

Caminava amb mon pare per barris d'arena i marès. Aquelles cases tan mediterrànies pareixien encara inacabades, però certament tenien el seu encant. Anàvem xerrant tranquil·lament, les mans juntes a l'esquena, la túnica blanca voleiant de manera intermitent, l'arena provant de traspassar les ulleres de sol.

Voltàrem cantó. A uns trenta metres, un grup de gent mirava cap a un lloc que no aconseguíem veure per mor d'unes cases. La gent cridava i feia mamballetes, i se podia arribar a sentir qualque xiulo. Mos acostàrem a la gent, curiosos.

Damunt un cadafal, hi havia un preciós cavall blanc, fermat amb una corda gruixada per dos llocs, per tal de tenir l'animal ben agafat i alhora no fer-li mal. La corda s'enfilava després fins cinc metres més amunt, arribant a una espècie de grua amb forma de trípode i que feia cara de poder aguantar molt de pes. La corda s'endinsava a l'estructura. Però no s'aturava allà, sinó que tornava a sortir i baixava de nou cap al cadafal, on un home amb un mariol·lo vermell i un capell negre n'aguantava l'extrem. La corda no estava del tot estirada, en aquell extrem. A la punta, feia la forma d'una bolla de la mida d'una pilota de tennis. Ben davant el cadafal, vuit homes esperaven, concentrats. Quatre vestien un mariol·lo verd, els altres quatre el duien vermell. Tots ells duien els calçons blancs. A les mans, guants de cuir.

Tot era expectació. Encara no sé de quin racó se va sentir un xiulo estrident, i l'home del capell negre va agafar carrera. Talment com un pelotari, va llançar la corda cap als vuit homes uniformats, amb molta força. Cap d'ells pogué agafar-la. La bolla de l'extrem va tornar cap al del capell, que va somriure. Se veu que el seu equip havia guanyat punts, perquè els altres de vermell també se felicitaven.

El segon intent va donar els mateixos resultats. Però aquesta vegada vaig fixar-me que els jugadors vermells no provaven d'agafar la corda, sinó que se dedicaven a molestar els verds perquè no l'agafassin. Així vaig entendre el joc: un jugador del primer equip tirava la corda i la resta havia d'impedir que l'altre equip l'agafàs. El joc me va parèixer ben estúpid. Així i tot, no entenia què hi feia el cavall blanc allà dalt. Potser era un premi per als guanyadors, o potser servia per aguantar la corda, però en tal cas la grua era inútil.

El tercer intent me va treure de dubtes, a part de deixar-mos, a mi i a mon pare, bocabadats. Aquesta vegada, el segon jugador verd, començant a comptar des del cadafal, va poder agafar la corda. En tenir-la, els jugadors vermells se varen fer a un costat, i els altres verds s'agafaren la corda darrere el seu company. Tots quatre, amb moviments precisos i perfectament sincronitzats, començaren a córrer en sentit contrari al cadafal, perpendicularment a aquest. En tenir la corda ben tibada, braços amunt, pegaren tots alhora una forta estirada.

Els ulls me sortiren de les òrbites. Vaig sentir el cavall cridar com un boig. En girar-me per veure què tenia, vaig adonar-me que no hi era. El públic començava a fer un "ooooh!" ben sonor. Tots miraven cap al cel, badocs. El cavall volava! Amb l'estirada, el pobre animal havia sortit disparat, i s'enlairava més i més. De cada vegada se feia més petit. Pel que vaig sebre després, la força provocada per l'estirada de corda de l'equip verd es multiplicava en passar per la grua (que, evidentment, era més que una grua, però no en vaig entendre el nom), i feia que el cavall sortís disparat.

El públic aplaudia, embogit. Un nin àgil com un esquirol anava pujant a la grua, i en arribar a dalt de tot va començar a dir números, de cinc en cinc: "trenta!", "trenta-cinc!", "quaranta!"... A cada número, el públic cridava més i més. Un senyor major amb qui mon pare xerrava va comentar que aquells números eren els quilòmetres de corda entre la grua i el cavall. El llançament va arribar als setanta-set quilòmetres i cent vint-i-set metres.

Quan el nin va cantar la distància final, va pitjar un botó. A un edifici del costat, al balcó del tercer pis, un home anava escrivint a una pissarra les puntuacions. Mentrestant, la corda s'anava enroscant dins la grua, i tan aviat com el vaig veure desaparèixer, el cavall blanc va aparèixer al cadafal, ara una mica més despentinat i nerviós que abans. En ser a terra, una brigada li va posar menjar i beure i li va donar fregues per tot el cos. El públic va aplaudir també al cavall, que treia sabonera per la boca.

El senyor que teníem al costat mos va explicar, mentre l'animal i els jugadors reposaven, que se podia jugar en grups de cinc o nou, i que la màxima distància a què havia estat llançat un cavall eren uns dos-cents seixanta quilòmetres. També mos va comentar que aquell joc, anomenat Pegassus perquè sempre se feia volar un cavall gros de pèl blanc, se practicava des de feia temps en aquella regió, i que tenia molta afició. Ell mateix havia estat un gran jugador de jove, i enyorava el temps en què va jugar a la primera divisió nacional.

En fi, un joc ben curiós. Vàrem quedar fins al final del partit. Els verds varen guanyar, però fins al darrer moment ningú tenia res assegurat. Després del partit, hi hagué un dinar de germanor amb els jugadors, tothom hi va estar convidat. El cavall, a una quadra ampla i neta, se desfogava de l'estrès amb una preciosa egua, també blanca.

Comentaris

  • gypsy | 25-05-2007 | Valoració: 10

    he vomitat!, espero que tot sigui ficció.
    És molt ben escrit.

    Florenci, atram, NiNeL,Adisson i Xitus.

    m'ha fet feliç veure aquesta foto, gràcies!

  • Bona nit[Ofensiu]
    Lila i rRacional | 15-11-2005


    Som una bona amiga, o així t'has referit tu a mi fa molt poc.. (pista, pista!!)

    L'única informació que tenc teva, és la que m'has donat tu (per tant, no tenc el teu mail). Potser la mar a través d'un forat (petit) és més documentació de la que et penses.. qui espia la mar?

    Bona nit= Yumeji's Theme "In the mood for love"

    I sona de fons un piano...

  • De somnis surrealistes..[Ofensiu]
    Lila i rRacional | 15-11-2005


    Una pista: Tu també em coneixes, bon amic

    Ses sopetes (si és que encara no estic salvada) les sabràs divendres.

    Ses lleis tèrmiques venen regides per paral·leles, perpendiculars i paral·leles entrecreuades. Potser tot sigui un principi matemàtic. S'amor, dic.

    Si és així, t'has convertit instantàniament en es Dr. Amor!(o en procés de doctorat)

    Tot això està explicat en una cançó: Antony and the Johnsons "Hope there's someone"

    Ses coses no són fàcils per ningú...

  • i què en diria en Freud?[Ofensiu]
    Lila i rRacional | 14-11-2005


    El primer que m'ha vengut al cap. Jo no sé quines espectatives te'n donaria es Senyor Freud.. (però segur que hi trobaria connotacions sexuals..)

    No m'he atrevit a comentar-te el "Molts d'anys", però només dir-te que si qualcú me fes aquest regal no voldria (podria!) complir més anys (sa decepció des pròxims regals seria mortal).

    Oníricament, s'altre dia se'm va clavar un plastidecor color lila al pit.

    Aquesta vegada sa banda sonora de "Molts d'anys" seria Mysteres de Beth Gibbons. S'amor té banda sonora, no la sents?

    Esper no me torni sa sang lila.

    Qui s'apunta a ballar damunt la mar?

    Molt bé, fins divendres!

    Una besada

  • Jocs d'antany[Ofensiu]
    salroig | 23-07-2005

    No et sembla millor passar els temps d'aquesta manera que davant un ordinador amb jocs de destrucció?
    Ben escrit i d'imaginació oberta.

  • curiós joc ...[Ofensiu]
    Conxa Forteza | 22-07-2005

    m'agrada llegir-te, me pareix estar xerrant amb tu ....


    Una aferrada

    Conxa

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de NiNeL

NiNeL

72 Relats

190 Comentaris

91797 Lectures

Valoració de l'autor: 9.83

Biografia:
Si voleu contactar amb jo, escriviu-me a
tocatdelala (arrova) gmail.com

Vos recoman els relats de salroig.