Pedra petita, pedra lleugera

Pedra petita, pedra lleugera


Quan va pujar a demanar-me la clau del pàrquing, vaig intuir que el favor que li feia, en deixar-li-les, en ser amable amb ell, seria transcendent. No recordo, si se l'havia descuidat o se li havia espatllat i havia de treure el cotxe.

Perquè tenia aquesta intuïció? No ho sé! Goso aventurar algunes idees complementàries: el sol fet que vingués a demanar la clau a casa ja podia ser , en si mateix, indici d'una petició d'ajuda més general per part seva, o un oferiment o un reconeixement a la meva actitud o trajectòria, per la qual podia ser recompensat. No és que a mi se'm degui o se m'hagi de reconèixer res, però amb el pas del temps, fas quelcom, de vegades de forma involuntària, i els més joves, tenen el desig, o la naturalitat, o l'espontaneïtat, o la simpatia o la bona fe o a la bonhomia de ser generosos amb tu...

Guirigall d'idees subjacents que ens porten a intuïcions, pronòstics,,...i que ens fan dir: quelcom d'això m'ho imaginava,...

...

I és, tanmateix, un noi d'idees molt diferents a les meves, gairebé diríem oposades en tots els punts de vista! Però això no és obstacle per a que per damunt de tot hi pugui haver una certa comprensió de l'altre, comunicació que va molt més enllà del que conscientment representem.

És conservador, religiós, un xic maniàticament "calvinista" rigorós - també amb ell mateix-. Però se li nota que es bon xaval. I a aquest tret de la seva personalitat, més profund que tots els altres, m'adreçava jo quan li vaig deixar les claus,...ho vaig fer en un to amable de persona ja un pel gran, que mira amb distància i no de prop; que pot observar a la gent en la seva trajectòria, d'una forma longitudinal.

Te dos nenes, una dona bastant guapa i més fonamentalista que ell. Dins de tot ho porten bé. A mi em fa una mica d'angúnia que no puguin sortir del seu mon tancat (o és el meu el que n'és, de tancat?). De papas i mamas i església -compte! No parlo de religió ara - i feina, on hom, dia a dia es va fent malbé: va fent malbé aquest esperit al qual faig referència, aquest trets bàsics, bons, de la personalitat. Dia a dia, hom es va fent dur i va calcificant, justificant, la seva duresa, graó a graó; deixant de mirar als altres, als subordinats, però en general a tothom com persones i veient en ells només allò de censurable que de segur també tenen però deixant de banda la bonhomia, l'amabilitat, i si es vol, també la por, i per què no? La humana angunia, la tremolor per l'endemà,...

Això era en resum tot el que bullia a la cassola, en el moment d'allargar-li aquelles claus del pàrquing a aquell xicot amb empenta i ganes però un pel tocat pels convencionalismes més reaccionaris (en la meva particularíssima opinió, ben entès!).

El mon està ple de petits detalls, petites pedres que com diu el poeta, són "bones només per a una fona" però que al final poden decantar les coses cap a una banda o cap a una altra, són transcendents, tot i ser petites, com deixar unes claus. Què triomfaria, el convencionalisme o la bonhomia?

...

Poc temps desprès el van nomenar president de l'escala, cosa que en certa manera t'atorga una aura de maduresa junt a una sensació personal d'estar fent el "primo". Jo tenia aleshores, un pols amb una part de la comunitat perquè volia que es fes nou el terrat comunitari de sobre casa meva, ja molt deteriorat pels anys, que costava peles, i en la qual cosa, alguns veien o volien veure-hi una qüestió particular. Endemés, a la gasiveria natural i humana que es fa força evident en aquest tipus de situacions, s'hi afegia l'enveja, atès que a ulls seus, no solament la meva família i jo, gaudíem d'un pis de considerables dimensions i amb vistes al mar sinó que jo volia aprofitar-me de la reforma d'aquest terrat per fer-lo aïllar tèrmicament!

Com aquesta millora, malgrat ser norma en les noves construccions, no era obligatòria al nostre edifici i beneficiava primordialment el meu pis, havia proposat de pagar-ne el que costés l'aïllament i d'avançar els diners perquè, com excusa per no fer unes reparacions serioses al terrat, s'al·legava que ja s'havia fet prou despesa en la substitució dels balcons de la casa. Certament això últim havia costat un dineral perquè s'havia triat el millor, però precisament per aquest motiu no es podia, acte seguit, actuar al terrat en sentit totalment contrari, deixant-lo amb molt pocs arranjaments, en un lamentable estat. Jo havia fet notar, a més a més, que ja hi havia hagut dues reparacions parcials per goteres i per tant es tractava de quelcom de sobres justificat.

El fet que jo no fos una persona rica, lluny de ser un motiu atenuant de l'enveja, actuava com a potenciador perquè sota la seva òptica, estaria usurpant el lloc destinat a algú més aposentat, el cap natural i triomfador de la comunitat, per exemple un prohom de seny i de dretes i enginyer per ofici o algú altre similar. Ben al contrari, jo era un noningú, un "parvenu" que rebia a la meva bústia, incomprensiblement per a molts, la premsa legal més d'esquerres. No ho feia per donar la nota o fer-me veure, per pedanteria, en suma, sinó per convenciment.

Raonament net i proposta raonable per part meva que no tothom va voler veure igual. De fet hi van veure un intent de forçar unes obres per tal de poder-hi efectuar l'aïllament tèrmic.

...

El procés havia estat fins aleshores llarg i tortuós; primer de tot, havia hagut de recollir signatures per a poder fer una reunió en la qual vaig acabar guanyant pels pèls perquè el prohom de la casa i president hi estava en contra (era un maniàtic del poder: ningú per sobre meu! I en això incloïa ningú en un pis per sobre del seu!). El primer cop que li vaig proposar l'aïllament va exclamar "Del tot impossible!" (es veu que aquesta frase li agradava puix li donava una pàtina de refinament cultural! Res de dir simplement : "impossible", "no s'hi pot fer res!,"no es podrà fer!") Amb el prohom en contra i liderant la suma d'enveja i gasiveria, fins i tot aquelles vídues que mai van a cap reunió veïnal, es van presentar, empeses per aquesta facció, per "denunciar" aquell abús! Fer-se l'aïllament a costa del veïns! "Que se'l faci per dins si vol com jo he hagut de fer" va dir el prohom (oblidant-se que no es tractava de les parets, sinó del sostre!). Per sort la suma d'intrigues capitanejades per la dreta sociològica furibunda tenia el contrapès superior de la gent que no se sentia malament amb les avantatges del "proïsme".

...

El nou president, el xicot jove de qui parlo, havia estat contrari a les obres del terrat, per això en un moment donat, amb l'excusa d'un encariment final menor del contractista, va dir de parar-les o no fer-les. Tanmateix, es va avenir a fer una reunió desprès de donar-me allargues durant més de dos mesos. Quan ens vam reunir, va costar molt de convèncer-lo però al final va accedir, remugant, posant com a condició un termini de quinze dies per al·legacions dels veïns.

El dia d'abans que expirés aquell termini, al vespre, algú va trucar pel telèfon fix: era una veu coneguda, un veí influent i del "bando" que s'havia anat format sense saber-ho jo, contrari a les meves propostes. Va preguntar per un altre veí que casualment té el cognom de la meva dona que és qui surt a les pàgines de telefònica. Jo vaig fer veure que no coneixia al comunicant i li vaig dir que s'havia equivocat de número, que aquell no corresponia a la persona en qüestió al qual, previsiblement, estava buscant per tal de portar-la cap a les seves posicions. A l'endemà me'n vaig assabentar per l'administrador de que hi havia hagut opinions oposades i que el president pensava anul·lar provisionalment les obres i traslladar la decisió uns mesos fins a la propera reunió anual de la comunitat, per tal de traure's el mort de sobre.

Immediatament, vaig baixar a casa seva a veure'l per demanar-li que convoqués una nova reunió per tal de comprovar que efectivament hi havia majoria en contra de les obres: no podia sense més, donar crèdit a persones, molt respectables, però en número incert. Es resistí; es va negar a fer una reunió nova al·legant que ningú a favor l'havia anat a veure i només se l'hi havia adreçat gent en contra. En aquell moment vaig donar per fet que tot estava acabat i va ser aleshores que li vaig dir que havia defraudat la confiança que li tenia i que m'havia equivocat en jutjar-lo positivament. "Ara vindran els retrets!", em va etzibar, com si jo hagués de tenir força resentiment. Li vaig respondre, simplement que m'havia estat donant allargues durant dos mesos i que això no era sinó la continuació natural. Els meus comentaris li devien fer efecte, tot i que en aquell moment jo no m'ho pensava. Li van tocar la fibra: jo, un contrari a tot el que ell representava, havia estat capaç de tenir-li simpatia i ell l'havia defraudat no corresponent-me amb la mateixa moneda.

Finalment l'endemà, un cop va haver parlat amb l'administrador, va acabar accedint a fer una nova reunió per prendre decisions. Va influir-hi, també, sens dubte, que sinó m'haurien hagut de tornar cèntims que ja havia avançant i que ja s'havien pagat al contractista a la signatura del contracte.

En la reunió, celebrada al cap d'uns dies, pensava que perdria i lliure ja de tota pressió, vaig exposar els arguments amb força naturalitat. El prohom, que era l'autor intel·lectual de l'oposició, palesava, en el seu discurs, ni que fos de manera involuntària a través del llenguatge no verbal i fins i tot a través de les fórmules verbals que va emprar, que en un altre cas, per algú altre que no li amenaces el seu poder, ell hauria donat el seu suport per fer unes obres ben fetes i no un nyap; i que només perquè es tractava de la meva persona argumentava en contra (Ningú per sobre! Ningú contrari a la fe, per sobre!)

Vaig guanyar, fins i tot les vídues que s'havien estat treballant per superar la votació se'n van adonar del tema! Una ja no va venir a aquesta segona votació i l'altra es va abstenir: a
llò no era ni de lluny, el que li havien dit als passadissos!, només hi havia enveja i gasiveria. Vaig guanyar, doncs, tot i que es va decidir deixar el contractista anterior - al qual es va haver d'indemnitzar -, i demanar un altre pressupost, amb més garanties!?, I un 30 % més car, el qual finalment es va tirar endavant. En aquell temps transcorregut, una nova gotera havia vingut providencialment a fer costat als meus arguments: durant l'hivern havia plogut força!

Li vaig agraïr al meu jove veí el canvi d'actitud; li vaig fer mostres d'agraïment pel fet que hagués convocat la reunió i ell va poder comprovar que no tot era allò que semblava i que la posició global dels veïns no era la dels que més cridaven. No m'ho va reconèixer amb paraules, però, no feia falta, tampoc, no em feia falta a mi personalment.

No és que siguem amics però ens seguim respectant, la seva senyora, per això, arrufa el nas, encara arrufa el nas; ho noto a l'ascensor, amb els seus comentaris i la seva mirada de gairó, esbiaixada. És un fet, tanmateix, que per sobre de totes les diferències, entre els humans encara hi ha un cert marge per a la simpatia, per a que petites pedres del camí moguin el carro i aixequin guspires com diu el poeta. Aquelles claus que vaig deixar, amb molt de gust, per a fer-ne una còpia potser hi van tenir a veure.

...

Només em preocupa una cosa: que darrerament tinc un somni on hi aparec com un ser superb i totpoderós i tinc un haren al meu servei,...