Paul Auster, tres somnis, la mort del pare

Quan vaig llegir "La invenció de la solitud" de l'Auster vaig començar a pensar en la mort del pare, que s'apropava, i la vaig començar a comprendre d'una altra manera a com fins llavors se m'havia aparegut. No sé si és això el què pretén l'autor novaiorquès, però de sobte vaig veure el pare com un desconegut al qual m'hi aproparia a través dela seva mort. Com si la vida fos un impediment per a la trobada.

Poc abans que morís, vaig tenir tres somnis. En un d'ells, jo caminava tot sol al capvespre pels carrers de la meva ciutat. La llum minvava i queia la nit. De sobte arribava davant d'un gran edifici neoclàssic que, enlloc de portes, tenia uns enormes porxos que donaven accés a uns passatges. Em ficava per un d'ells. A l'altra banda, llavors, descobria un barri desconegut. Com si jo sempre hagués pensat que l'edifici marcava el final de la ciutat. Ara descobria que la ciutat prosseguia molt més enllà. Hi havia nous carrers, botigues, cafès. Recordo que en aquest instant del somni jo m'enfadava amb mi mateix per no haver descobert abans una cosa tan senzilla.

Uns dies més tard, el somni em va retornar en aquell punt, però aquest cop no vaig saber trobar el camí que duia fins a l'altra banda. Tornava a enfadar-me amb mi, és clar, per no haver retingut millor les coordenades que menen al barri desconegut.

I per fi, al tercer somni, trobava el passatge correcte que duu a l'altra banda sense necessitat de pensar, tan sols deixant-me dur per l'instint.

El pare es moria a la clínica. Cada dia estava una mica més consumit, més prim i més pàl·lid. Com es veu que sol passar, la seva memòria era més viva i més intensa que mai. No tan sols pel què fa a fets de la seva infància, que ara revivia amb precisió i detalls, sinó a esdeveniments de la història que li havien interessat, o que havia llegit anys enrera. Jo no sabia massa bé de què parlar-li i per tant solia recórrer a comentar-li lectures. Recordo que una de les darrers converses va tractar del general Prim, de l'Alfons XIIIè i dels revolucionaris del segle XIX: de les utopies romàntiques, dels anarquistes de la Barcelona obrera -la que volen esborrar-nos ara amb arguments delirants i en nom del disseny-. Vam comentar un episodi i un personatge misteriós i sorprenent, un mariner valencià de nom Ramon Lagier. L'home va participar en totes les revolucions possibles, va acumular medalles com a mariner ardit i extremadament valent… I finalment, cansat i decebut, va crear el primer cultiu de tabac i de cafè ecològics "avant la lettre" a l'horta d'Elx. Curiosament, també va practicar l'espiritisme i enviava als presos polítics els cigars que elaborava amb el seu tabac natural i sense additius.

El pare, de sobte, em va interrompre per demanar-me que busqués entre els seus papers el manual d'instruccions de la càmera fotogràfica Nikon, que no sabia on parava. Després vam reprendre la conversa. Que va ser la darrera.
L'encàrrec de buscar aquell llibret em va dur, òbviament, a remenar entre les seves coses un cop ja era mort. Fou com si m'hagués mostrat la punta del fil des del qual podia anar tibant i traient a la llum els documents i les proves de la seva vida. Els records que guardava dintre dels calaixos i les capsetes, bocins de la vida d'un home que es va enfrontar a una solitud terrible en diversos moments. I que havia aconseguit de superar-la i de trascendir-la. Potser no se'n va sortir il·lès, ni tan sols com a vencedor. Potser només com a supervivent. I possiblement aquest és el record que em queda d'ell, el lloc on el puc retrobar, comprendre'l i en definitiva estimar-lo.