Passos Veritables

I

S’ha acabat,
ja fa molt temps que va acabar.
Però ningú ho sap,
la gent es limita a seguir
amb la inèrcia de la seva rutina
que obtura el coll d’ampolla.
Avui el sac de la nostàlgia
pesa com un mort.
S’ha acabat.

II

La ciutat és un cadàver
i nosaltres en som els cucs.
Una absurda veritat que penja
de les branques dels arbres
replantats dels carrers.
Ens tallem les venes, cada nit,
i ens sorprenem:
Només en surt aire
tòxic.
La ciutat és un cadàver.

III

L’amor,
toxina que et besa les artèries,
càncer de sucre,
carícia de lucre
que lacra amb delit
l’anhel que demana,
dement,
l’amor.

IV

Un desig de vidre,
cau, carrer avall,
topant a cada instant
amb un no res que l’empeny.
El nen somriu des de la distància,
mai hauria pensat que podria arribar tan lluny.
La bala, desafortunadament, es precipita per la claveguera.
Cau, merda avall,
un desig de vidre.

V

Enllà,
el sol s’apaga i encén
el mar.
Una parella fa l’amor
amb els ulls postrats a l’horitzó.
Alguna cosa s’apaga i encén
un mar distint, dins seu.
La nostàlgia és inflamable.
Una parella fa l’amor,
enllà.

VI

Aquí,
el sol s’encén i el mar
badalla.
Una parella retalla
paraules i fa formes
amb el silenci.
Dins seu, només hi ha cendres
que provoquen l’estossec
d’un present que acaba
aquí.

VII

“Fragments de vidre,
se’ls clava per tot el cos.
És un fanàtic, un desordenat mental.”
Això deien a la recepció del manicomi.
El que no sabien
és que la vida està en conflicte
amb el no res que l’empeny
i es va esquerdant.
“No estic boig, vosaltres
sou els ignorants.”
Poesia que es talla amb els
fragments de vidre.


VIII

El temps,
la sang tòrrida de l’ésser,
una bomba atònita
que detona en silenci
cada estona.
El que s’oculta sota les paraules,
el que perden els polítics,
el que busquen les busques,
el temps.

IX

Arriba el Nadal,
la ciutat es disfressa
davant els ulls de dos indigents
que es cremen amb les brases
del ciment glaçat.
Les famílies esquincen la vista
d’un nen que intenta vendre
la seva misèria.
Ningú la vol,
arriba el Nadal.

X

L’aigua,
el fred del metall,
l’amor temporal,
la utopia distant,
la nostàlgia ardent,
la misèria de no tenir mai
allò que ens envolta
i un temps vam creure nostre.
S’ha acabat el tenir
un mar de pedres.
Sempre hi queda l’aigua,
l’aigua.