Passades les deu

L'Antoni va arribar a casa, cansat. Va obrir la tele, i, com cada dia es va asseure al sofà. Va mirar el rellotge i va poder comprovar, nerviós, que ja passaven de les deu. Va notar com s'angoixava, com la cama, de nou, se li començava a moure repetitivament. Va pensar que no era res. Segurament, l'Anna, s'hauria entretingut maquillant-se i arreglant-se, com passava sovint. Però aquell dia passaven de les deu. Des que l'Anna tenia claus, que sempre era a casa de l'Antoni a les deu en punt. Potser, l'Anna, aquell dia, s'havia deixat les claus, havia arribat, com cada dia, a les deu en punt, i al trucar al timbre i no obrir-la ningú, havia tornat a casa seva, trista i desesperada. L'Antoni va aixecar-se d'una revolada per buscar les claus. Potser eren sobre la taula. O sota l'alfombra. O al bany. Enlloc. Va tornar a asseure's mirant fixament la televisió. De seguida li va marxar aquesta idea del cap. Però n'hi va venir una altra. Ben mirat feia dies que l'Anna estava estranya. Potser tenia una aventura... no podia ser. L'Anna no li faria mai una cosa així... Però aquell dia, passaven de les deu. Va intentar calmar-se, però no podia. Cada vegada ho veia més clar. L'Anna l'enganyava. I segurament ja sabia amb qui. El Pau. El Pau, des de sempre, havia estat amic de l'Anna. L'Antoni ja l'havia avisada, sempre li deia que el Pau no era un bon amic... i ell se l'havia emportada. Segurament l'havia endolicit, l'havia convidat a sopar, i, a les postres li havia engaltat un petó. Un petó que a l'Anna no li havia desagradat gens. Més aviat al contrari. I ella, envadalida, li havia correspost l'acte amb un altre petó, i així fins a anar al llit. La cama de l'Antoni no parava de moure's. L'Antoni estava furiós, trist, i decebut. Les deu i quatre. L'Antoni va agafar-se fort al coixí i hi va enfonsar la cara, plorós i rabiós. Un soroll de claus va interrompre la seva ira. Era l'Anna. Va mirar-se-la fixament i, intentant mantenir la calma, va preguntar-li:
-On has estat?
-Ai, rei, no t'ho creuràs! M'he trobat la Marta, la de l'insti, te'n recordes? Hem estat parlant una estona. Pobre, li han passat unes coses en tan poc temps!
- Quina Marta? Què dius? D'on véns?
- Bitxo... Ja t'ho he dit... M'he trobat la Marta, la rosseta... No te'n recordes?
- Òstia, Anna, són les deu i cinc. No fotis.
- Però què dius tresor?
- Has estat amb el Pau, eh, puta? Ets una puta, ho sabies?
- Carinyo... m'estàs espantant. Ho dius de broma, oi?
- No. Ja saps que no faig broma, jo. No m'escalfis Anna.
- Què et passa? T'has tornat boig o què??
- Boig? Boig? No em fotis riure, collons, ara sóc jo el boig. Jo, que he arribat a casa esperan-te, i em trobo que no hi ets. Que no ets res, que ets una cabrona, com totes. Fot el camp!
- Què?
- Que fotis el camp collons!
- Però, amor!
- Véste'n!

L'Antoni es va asseure al sofà. Amb la tele a tot volum. L'Anna ja no hi era. Aquesta vegada s'havia passat, la molt puta. L'Antoni va aixecar-se, nerviós. Va eixugar les restes de sang que s'havien desprès del nas de l'Anna després del cop de puny. Però aquesta vegada se l'havia guanyada. No li faria més, això. L'endemà seria a casa seva a les deu, com sempre. Va sonar el telèfon. Era el Pau, des de Cancún. Demanava per l'Anna, que l'havia trucat al mòbil i a casa, però no l'agafava. L'Antoni va penjar el telèfon. No recordava que el Pau era fora, de viatge. Va trucar a l'Anna. Fins i tot va sortir al carrer a buscar-la. Però ja no hi era. Només hi havia foscor i un pardal que havia perdut la mare. L'Antoni, abatut, va tornar a casa. Va obrir la tele, i, com cada dia, es va asseure de nou al sofà. La cama li tremolava, i les mans. S'havia descuidat de netejar la gota de sang de l'alfombra. I va plorar. Va plorar perquè es va sentir un monstre. Un monstre dèbil i insegur que no podia suportar estar sol, mirant la tele, passades les deu.