PASQÜAL MARAGALL AL MÍTING D'ERC.

M’ha sorprès molt llegir al face l’indignació del president de la federació de Barcelona ciutat i regidor i ex diputat i ex cap de gabinet i ex mil coses cobrant de l’erari públic des de fa més de 20 anys per la presència de Pasqüal Maragall al míting d’ERC. Ha vingut a dir que hi ha partits que són capaços de qualsevol cosa per aconseguir un grapat de vots. I sembla que ho ha volgut dir des de la superioritat moral de la manera de fer política de CiU. Vaja.

La cosa ha pres un to agre que jo no desitjava però que tampoc no he defugit. Francament no crec que CiU, amb les condemnes judicials que duu a sobre, amb les causes judicials que tenen obertes els seus dirigents, amb el nepotisme que la fa semblar una empresa familiar en comptes d’un partit polític, estigui en condicions de donar gaires lliçons de moral a ningú. Probablement de gestió sí. Probablement de reconstrucció nacional també. Però, mira, de moral pública justament no.

La presència de Pasqüal Maragall al míting d’ERC és la cosa més natural del món. Algú pot pensar que si en Pasqüal estigués bé – jo no sé fins a quin punt està malament i les decisions que pren són seves o no són seves a aquestes alçades de la malaltia – no hagués anat a recolçar el seu germà, que és el número 2 de la llista d’ERC i és una persona que l’ha acompanyat al llarg de tota la seva carrera política i familiar? Algú pot pensar que si l’Ernest Maragall, en comptes de presentar-se per ERC, s’haguès presentat per CiU, en Pasqüal Maragall no hagués estat al míting central? Per què s’exigeix als altres quelcom que no s’exigeix un mateix? Per què és veu la palla a l’ull dels altres i no es veu la biga al propi ull? Per què els partits polítics – i ara hi incloc ERC – fan tant poca autocrítica i ens volen convèncer que cada un d’ells és perfecte i la resta són diabòlics? No veuen que això cansa, que això els deslegitima tots.

El president de la federació de Barcelona de CDC pertany a una generació de persones que porten tota la vida vivint de la política. Aquesta generació a casa nostra és gent de CiU i del PSC, però estic segur que si els partits de govern haguessin estat uns altres la situació seria la mateixa: no crec que la gent del PSC o de CiU sigui pitjor que la gent d’ERC o d’IC. I està per veure si la nova Catalunya que intentem construir aquestes llarguíssimes carreres polítiques que no s’acaben mai i que estan decidies per l’oligarquia política del país es continuaran produint o no. La dedicació a la política ha de ser quelcom temporal perquè si esdevé quelcom vitalici els polítics professionals esdevenen una casta que impedeix que hi hagi democràcia.

Consti que això no és un atac personal envers ell sinó envers una manera d’entendre la política que cada vegada fa més olor a ranci. No crec que sigui l’únic que està cansat que li presentin el partidisme de forma maniquea en el sentit de nosaltres som els bons i no ens equivoquem mai i ho fem tot bé i ells són els dolents i s’equivoquen sempre i ho fan tot fatal. El partidisme ha de ser superat el més aviat possible per la democràcia directa perquè els partits ja fa temps que no defensen els interessos socials i, el que és més greu, no els representen. Representen els seus propis interessos personals i de casta i això ja fa temps que ha esdevingut anacrònic i insuportable.

I posats a predicar amb l’exemple a mi em sembla malament que l’Ernest Maragall sigui el número 2 de la llista d’ERC pel mateix fet que deia al començament: quan temps fa que l’Ernest viu de la política? Ho sento però necessitem foc nou.