Paper moll

Realment ets tan bona actriu? O només fas veure que el fet que això nostre s'hagi acabat tant t'és i ho pateixes tot en silenci, com jo... Eren mentida totes les coses que em vas dir que senties per mi? O encara les sents però no goses dir-me-les, per por de fer-te feixuga, com jo... No eren veritat les promeses que em vas jurar sota l'escalfor de la flassada? O bé sí que ho eren però és la teva por de molestar el que barra el pas als teus sentiments, com a mi...
Visc en el món de la més genuïna incertesa. No tinc prou valor per preguntar-te què és el que ha passat amb la nostra relació. I és que es va acabar tot un dia, sense més. Sense dir adéu ni decidir entre tots dos que allò no podia continuar. Sense comentar-li res a ningú i sense barallar-nos. Sense jurar-nos la nostra eterna amistat i fent veure que cap dels dos no s'havia adonat del que estava passant. Però jo sí que ho notava. I encara se'm posa la pell de gallina quan recordo aquelles nits, compartides amb tu sota l'escalfor dels llençols, on ens juràrem amor vertader l'un per l'altre. Recordo com m'acariciaves les cames amb les ungles dels teus peus, i el teu cap recolzat sobre la meva espatlla, tot endormiscant-te. I recordo com t'observava. Com desitjava que aquells moments no acabessin mai. I potser per culpa d'aquesta por de perdre't el final va arribar abans d'hora, bo i caient en el fosc pou del desamor. Recordo els teus llavis, humits i carnosos, entrellaçats amb els meus en els petons més dolços que mai m'havien fet. Et recordo a tu, fent cara de no estar sorpresa, quan quedàvem. Recordo els missatges al mòbil que m'enviaves cada dia. Recordo tot el que em deies quan ens connectàvem. I també recordo el dia que em vaig despertar sense haver rebut el teu missatge de bon dia. I també l'espera, que se'm feia eterna, cada cop que te n'enviava jo un i trigaves un bon temps a contestar. I recordo les teves excuses per no poder quedar. I recordo el dia que em vaig adonar definitivament que allò nostre s'havia acabat. El dia que el castell més bonic que havia fet en ma vida es va ensorrar, per culpa del mar dels sentiments. El dia que vaig agafar l'últim revolt de la carretera per la qual vam conduir junts. El dia que els habitants del port no digueren adéu al mariner. El dia que el tren més bonic que mai havia passat per la meva estació va reprendre el seu camí. El dia que vaig perdre la il·lusió per viure. I em recordo a mi plorant, a la habitació de ma germana. I la recordo a ella, consolant-me, fent-me veure que tu no eres perfecta. Que ja en trobaria d'altres. Però per a mi sí que ho eres, de perfecta. I era incapaç de trobar-te cap defecte. I em passava hores mirant fotos teves, per trobar-te imperfeccions i defectes, però no te'n trobava. I recordava les nits compartides, cercant quelcom que em desagradés de tu, sense trobar res. Aquell dia em vaig adonar que estava enamorat de tu. I vaig encetar el procés de deixar d'estimar algú. I en aquest procés encara em trobo, escrivint-te cartes anònimes i esperant la nit, per parlar amb tu i preguntar-te ‘què tal?'. Un ‘què tal?' tan quotidià i endèmic que gairebé perd el seu sentit en boca d'altres, però que per a mi esdevé essencial: m'importa saber que estàs bé.