Osset de Peluix (39): Les tres amigues de la Miranda.

Així doncs, comença el relat de les tres amigues de la Miranda. És el primer cop que l'Èric sent a parlar d'elles.

- Doncs mira, les vaig conèixer a les tres en la universitat. Ens va tocar fer una pràctica juntes allí. Era en una classe en què les quatre no coneixíem a ningú. Aquesta pràctica de què et parlo necessitava quatre persones, i encara que sigui una mica per sort, les quatre ens vam ajuntar a la pràctica, i amb poc temps, ens vam fer molt amigues.

- I com es diuen elles?

- Tenen uns noms una mica estranys... veuràs...

- No me'n riuré, dona.

- Doncs bé, les tres es diuen Antígona, Ezequiel i Simplícia, així mateix. Bé, són de pares estrangers. Però hi ha qui, per simplificar, les diuen Anti, Esse i Simpy.

- Curiós sí que ho és.

- Doncs els seus noms s'assemblen a les seves personalitats, justament.

- Vols dir que són dones tant... extravagants com tu?

- Com tu i jo, diria, més aviat - riu ella

L'Èric riu també.

- Sí, la veritat és que som una gent ben curiosa, tu i jo. Però a veure, les teves amigues com són?

- Com t'ho diria... Mira, la Simplícia, la Simpy, com diu el seu nom, és la més simpàtica i extravertida, i carinyosa, i tendra. Molt dolça, la veritat.

- Vaja, doncs molt com tu.

- I tant que sí, com jo mateixa. És potser la noia amb què més m'avinc, ens assemblem molt. En quan a l’Antígona, l’“Anti”, és més individualista, de mal caràcter, com a molt formal.

- Aquesta s'assembla més a mi, no trobes?

- Doncs ara que ho dius... Sí, s'assembla més a tu, excepte en la filosofia - ella riu; l'Èric fa un somriure amb una ganyota, com dient-li: “sí, sí, bromista, el que tu vulguis”. - Doncs sí maco, l’Anti també fa honor al seu diminutiu. A més, també com tu mira, mai ha tingut cap nuvi.

- Vaja. És molt insociable ella?

- En el fons, no. Ja t'ho explicaré, però ella té tanta necessitat com qualsevol persona de tenir amics, i ho sap. Ara, va molt al seu rotllo. Fa poc per aconseguir amics. Però això sí, quan se sent en el seu ambient i no es nota amenaçada, és molt simpàtica.

- I l'altra que em deies, la Ezequiel...

- Sí, la Ezequiel, l’“Esse”. Aquesta és molt estranya. És com a molt tranquil·la, sempre ho analitza tot, rarament es posa nerviosa, i no és una dona gaire hedonista que diguem. Una noia molt quadriculada. Fa gràcia que el seu nom sigui “Esse”, sigui gairebé el d’“Ésser”. Una vegada li vaig preguntar quina era la seva filosofia preferida, i em va respondre “Prefereixo els escèptics, no en tinc cap dubte”.

- Ella és aficionada a la filosofia, potser?

- Sí, però no gens com a escriptora. Treballa com a filòloga i empolla molts llibres de filosofia, però mai escriu cap article ni escrit sobre res. Ho analitza tot, però no té cap ganes de canviar el món. Molt sovint penso d'ella que no busca problemes, i que no li importa que les coses que ella inventi es perdin. És molt... passiva.

- Interessant la xicota, sí...

- Fa anys que no les veig, a cap de les tres... No viuen massa lluny d'aquí cap de les tres. Però ja era hora que ens reuníssim un temps per xerrar.

La Miranda sospira mentre l'Èric la mira atentament:

- I clar- continua ella -, tu, que ets el meu “Relacions públiques”, has de venir amb mi a la trobada de les meves tres amigues, perquè te les presenti...

Mentre ella parla, l'Èric pensa amb una mica d'inquietud: “I què passaria, posats a preguntar, si la Miranda es trobés per mala casualitat amb l'Armando pel carrer? Em fa por... Podria fer alguna cosa al respecte...?”.

I mentre el filòsof cavil·la, en un altre lloc de la ciutat...