Cercador
Opinions
Un relat de: Mª Rosa Pi Piqué- Compartir:
OPINIONS
No teníem pressa, els deures ja els havíem fet a l'escola i ni aquella amiga ni jo estàvem apuntades a cap activitat complementària. Moltes nenes, omplien els vespres anant a cosir, a aprendre d'escriure a màquina o a gimnàstica. No havien arribat encara les classes d'anglès, el ballet o la natació com els infants d'ara que tenen el temps molt ocupat amb tanta activitat extraescolar. La vida és molt dura!
Nosaltres dues, mentre arribéssim a les nostres respectives cases a un temps prudencial perquè no patissin les mares, podíem permetre'ns el luxe d'aturar-nos als aparadors de teixits de roba, que aleshores, a Sabadell, n'hi havia un munt.
El joc consistia en mirar, durant uns minuts, les diferents teles exposades. Després, com si fos una cursa esportiva: preparats, llestos, jaaaa!
Només que nosaltres no sabíem aquestes paraules màgiques i ens limitàvem a dir: un, dos, tres, jaaa! i tot seguit assenyalàvem la tela que ens agradava més.
La gràcia del joc consistia en què totes dues ens agradés la mateixa tela. De vegades coincidíem i de vegades no. Si ens agradava la mateixa sentíem una gran satisfacció i si no, no passava res. Ho tornàvem a provar en un altre aparador.
No ens adonàvem de què estàvem aprenent a respectar les creences de cadascú, a no voler imposar les nostres preferències ni deixar que ens les imposin a nosaltres i a conservar l'amistat malgrat les diferències d'opinions. Però, en realitat, era així. No sé si ho vam assimilar del tot...
Mª Rosa Pi Piqué
5 setembre 2016
No teníem pressa, els deures ja els havíem fet a l'escola i ni aquella amiga ni jo estàvem apuntades a cap activitat complementària. Moltes nenes, omplien els vespres anant a cosir, a aprendre d'escriure a màquina o a gimnàstica. No havien arribat encara les classes d'anglès, el ballet o la natació com els infants d'ara que tenen el temps molt ocupat amb tanta activitat extraescolar. La vida és molt dura!
Nosaltres dues, mentre arribéssim a les nostres respectives cases a un temps prudencial perquè no patissin les mares, podíem permetre'ns el luxe d'aturar-nos als aparadors de teixits de roba, que aleshores, a Sabadell, n'hi havia un munt.
El joc consistia en mirar, durant uns minuts, les diferents teles exposades. Després, com si fos una cursa esportiva: preparats, llestos, jaaaa!
Només que nosaltres no sabíem aquestes paraules màgiques i ens limitàvem a dir: un, dos, tres, jaaa! i tot seguit assenyalàvem la tela que ens agradava més.
La gràcia del joc consistia en què totes dues ens agradés la mateixa tela. De vegades coincidíem i de vegades no. Si ens agradava la mateixa sentíem una gran satisfacció i si no, no passava res. Ho tornàvem a provar en un altre aparador.
No ens adonàvem de què estàvem aprenent a respectar les creences de cadascú, a no voler imposar les nostres preferències ni deixar que ens les imposin a nosaltres i a conservar l'amistat malgrat les diferències d'opinions. Però, en realitat, era així. No sé si ho vam assimilar del tot...
Mª Rosa Pi Piqué
5 setembre 2016
Comentaris
-
Bells records[Ofensiu]Materile | 14-09-2016 | Valoració: 10
Molt bé, Maria Rosa!
M'agraden aquests records. Revisa les moltes coses que vam fer, la diferència d'un temps passat amb ara... crec que és molt útil per la memòria i perquè ens n'adonem que no havíem perdut el temps.
Una història ben narrada. Felicitats!
Materile (Maria Teresa Galan) -
Tant de bo[Ofensiu]iong txon | 12-09-2016 | Valoració: 10
Són importants totes aquestes qualitats que esmenta. Esperem que malgrat la pressa i les activitats extraescolars els nens i nenes d'avui també puguin tenir ocasió d'aprendre'n. Ha fet un bonic microrelat autobiogràfic, m'ha agradat. Moltes gràcies!
-
Assolit![Ofensiu]Guiomar | 12-09-2016
Crec que si ho vas aconseguir!
l´Autor
11 Relats
25 Comentaris
6435 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Mª Rosa Pi PiquéMestra de Primària i mestra de català ja jubilada -he exercit durant 44 anys a l’Escola del Carme de Sabadell- la setmana entrant compliré 73 anys, sóc voluntària a diferents activitats, i és que l’experiència és un grau i, malgrat haver abandonat oficialment les aules, vull sentir “que encara tinc un paper dins la societat”. Per això, dono classes d'Ortografia catalana, d'Escriptura creativa, de reforç escolar...però el que més m'omple la vida és escriure, de manera que faig de redactora d'una Revista al Geriàtric de Granollers i una altra a La Creueta de Sabadell. Per plaer, escric relats curts i ja n'ha publicat alguns així com un llibre sobre acupuntura, teràpia que conec molt bé. Mentre pugui, penso seguir organitzant la meva vida pel mateix camí.