Cercador
Dol
Un relat de: Mª Rosa Pi Piqué- Compartir:
DOL
Aliena a la diferència social que representava el meu ram de llorer i les palmes d'altres infants, ben cofoia anava jo, de la mà de la meva mare, a la benedicció d'aquell Diumenge de Rams de l'any 1948.
Se suposa que, tota vestida de negre pel dol del meu avi, havia d'estar trista, però quan es tenen 6 anys, la mà de la mare ho cura tot, i més encara quan jo, el pare del meu pare, només l'havia vist un parell de vegades i prou. Ell vivia a l'Ametlla de Merola, nosaltres a Sabadell. No hi havia gaires mitjans de transport ni diners pel viatge, de manera que de l'avi, en conservo tans sols la imatge d'un home molt gran, amb una gorra tapant-li el cap mentre s'escalfava a la vora d'una estufa de llenya al menjador.
Per què, doncs, m'havien posat tota la roba negra, si a mi no em podia pas doldre gaire la seva mort? Ah, però és que el dol no calia pas sentir-lo al cor! L'important era demostrar per fora, com era de dolorosa la pèrdua d'un familiar.
Fins i tot hi havia unes normes marcades: si els difunts eren el pare o la mare, 2 anys de negre, atenuant-lo cap al final amb el gris i el blanc. Pels avis, mig any. Fins i tot, les arracades, si se'n portaven, havien de ser amb algun detall negre. Qui no seguís aquestes normes, s'exposava a ser criticat i rebutjat pel veïnat.
I jo em pregunto ara: el dolor per la pèrdua dels éssers estimats, es mesura pel color de la roba i pel temps que s'ha de portar? Pels meus pares encara en vaig dur, no recordo si els dos anys manats, però n'han passat més de 40 i el meu cor no sap res de colors i segueix enyorant-los. Per les meves germanes, ja no me'n vaig posar, potser al cementiri les hi vaig acompanyar amb algun color ben llampant, no ho sé! en aquells moments, qui de debò té un gran sentiment de pena, no està per modelets negres o blancs.
Per fora, no cal mostrar res, si no es vol. El dol es viu per dintre, dia rere dia i no s'acaba mai.
Mª Rosa Pi Piqué
18 novembre 2018
Aliena a la diferència social que representava el meu ram de llorer i les palmes d'altres infants, ben cofoia anava jo, de la mà de la meva mare, a la benedicció d'aquell Diumenge de Rams de l'any 1948.
Se suposa que, tota vestida de negre pel dol del meu avi, havia d'estar trista, però quan es tenen 6 anys, la mà de la mare ho cura tot, i més encara quan jo, el pare del meu pare, només l'havia vist un parell de vegades i prou. Ell vivia a l'Ametlla de Merola, nosaltres a Sabadell. No hi havia gaires mitjans de transport ni diners pel viatge, de manera que de l'avi, en conservo tans sols la imatge d'un home molt gran, amb una gorra tapant-li el cap mentre s'escalfava a la vora d'una estufa de llenya al menjador.
Per què, doncs, m'havien posat tota la roba negra, si a mi no em podia pas doldre gaire la seva mort? Ah, però és que el dol no calia pas sentir-lo al cor! L'important era demostrar per fora, com era de dolorosa la pèrdua d'un familiar.
Fins i tot hi havia unes normes marcades: si els difunts eren el pare o la mare, 2 anys de negre, atenuant-lo cap al final amb el gris i el blanc. Pels avis, mig any. Fins i tot, les arracades, si se'n portaven, havien de ser amb algun detall negre. Qui no seguís aquestes normes, s'exposava a ser criticat i rebutjat pel veïnat.
I jo em pregunto ara: el dolor per la pèrdua dels éssers estimats, es mesura pel color de la roba i pel temps que s'ha de portar? Pels meus pares encara en vaig dur, no recordo si els dos anys manats, però n'han passat més de 40 i el meu cor no sap res de colors i segueix enyorant-los. Per les meves germanes, ja no me'n vaig posar, potser al cementiri les hi vaig acompanyar amb algun color ben llampant, no ho sé! en aquells moments, qui de debò té un gran sentiment de pena, no està per modelets negres o blancs.
Per fora, no cal mostrar res, si no es vol. El dol es viu per dintre, dia rere dia i no s'acaba mai.
Mª Rosa Pi Piqué
18 novembre 2018
l´Autor
11 Relats
25 Comentaris
6402 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Mª Rosa Pi PiquéMestra de Primària i mestra de català ja jubilada -he exercit durant 44 anys a l’Escola del Carme de Sabadell- la setmana entrant compliré 73 anys, sóc voluntària a diferents activitats, i és que l’experiència és un grau i, malgrat haver abandonat oficialment les aules, vull sentir “que encara tinc un paper dins la societat”. Per això, dono classes d'Ortografia catalana, d'Escriptura creativa, de reforç escolar...però el que més m'omple la vida és escriure, de manera que faig de redactora d'una Revista al Geriàtric de Granollers i una altra a La Creueta de Sabadell. Per plaer, escric relats curts i ja n'ha publicat alguns així com un llibre sobre acupuntura, teràpia que conec molt bé. Mentre pugui, penso seguir organitzant la meva vida pel mateix camí.