On has deixat l'esperit?

Aquest poema teu em sembla escrit des de la lucidesa que de tant en tant assalta a la ment encara jove, connectada de forma misteriosa amb el futur. No estic de conya. Em recorda, pel contingut, per la nostàlgia anticipada i la protesta contra la pèrdua del sentit del risc i la vitalitat que ens imposen els anys, el temps inexorable, un poema que vaig escriure també molt jove (l'he penjat a RC, si li vols donar una ullada:


Germana


És un poema, el teu, que demostra saviesa, i capacitat de construcció, bastant original, per cert.
I ens parla directament a les zones més íntimes de la desesperança. Com diu la Dolça Parvati, d'allò que deixem escapar per no actuar. Escrit de tal manera, pot ajudar, precisament, a la reflexió sobre els nostres veritables anhels i propòsits, i a fer camí. Només es fa caminant, és clar.
Salutacions,

franz

Un poema molt madur -i tècnicament molt ben resolt- que contrasta amb la joventut del teu rostre. Efectivament, si ens separem tant de nosaltres mateixos que no actuem, si creiem que tot es pot resoldre en fantasia (llegiu literatura), acabem alienats, separats de nosaltres: en blanc. Hem "d'actuar-nos" per sentir-nos vius, amb tots els riscs que això comporta. Ho has clavat, Gerard!

m'ha saltat, pot ser es l'espèrit, que fa de les seves.

Ho arreclo:

El blanc,
en aquest cas.
es un principi.
No un final.


Amb molt de gust,
Tornaré a llegir-te.

je,je , dos comentaris, per comptes d'un...

El poema
m'ha arribat
i copsat.

De vegades
l'esperit ens deixa,
els esperits
són així

Cal l'espera
i de nou
la arribada.

Que la por
no ens impedeixi
embrutar ,
el blanc de la fulla.

El blanc,
en aquest cas.

Amb molt de gust,
Tornaré a llegir-te.
es un principi.
No un final.