Ombra d'una quimera

El temps és només aquella metàfora
amb la que ens freguem el cos.
La nit, el silenci fosc que atrapem
entre els nostres cossos,
l’un sobre l’altre,
mentre la pluja colpeja el vidre que udola.
Udola com els suports del llit
on ens deixem provocar pel delit.

Te m’acostes a l’orella i recites gemecs
assedegats, paraules de sucre fos.
Molla, la nit patina pel teu cos mentre
amagues crepuscles afònics,
retalls d’hores
afuades.

M’abraces fort i xiscles desvetllant
els poemes que, ara, et mosseguen el coll
i lubriquen el sexe que devora el meu sexe.
I ara, que es dilaten els versos i esmicolem
la malenconia amb la molla boca
amb la que ens depredem la saliva,
ara la soledat em sembla
l’ombra d’una quimera.