Olor(s)

Un relat de: Lady_shalott

No sabia que pogués reconèixer l'olor del meu piano. Té olor de pols, d'aquella que sempre queda als racons, entre les últimes notes. Avui doncs, hi he passat un dit, i he acostat els llavis ben a la vora, fins a tocar amb el nas, feia olor de nostàlgia. Algun dia, tota aquesta nostàlgia s'haurà acabat, i la pols haurà perdut aquella olor... i el piano serà un altre. M'agrada tapar les notes amb un mantell verd que hi du gravades a sobre unes lletres daurades. I després baixar la tapa amb la punta dels dits, i sentir aquella tremolor de si es baixa una nota més que una altra. Però el piano és lluny, era suau, era un Chopin destrossat pels meus dits, era sonata cansada de seguir el mateix to, era tan Schubert i Haydn... no, el piano ara tan previsible, li he perdut la màgia. Li he deixat perdre. És només olor de pols, tonteries de nostàlgia que ja no reté aquella mena de desig, oh déu meu, ja no és el meu piano! Té cicatrius i martells que obren escletxes petites, té un color fosc, té un color desesperat. El que li correspon. Li he tirat aigua al meu piano, a veure si així s'ofegava, es veu que l'he d'ajudar a morir, m'ha dit que ho necessita. Després he vist que a dins i creixien cucs, està podrit per dintre.
Els cucs ho llepen tot, els cucs duen flors enganxades a la cua, i branques d'esbarzer, i tres paons de color blau que no saben obrir la cua. Tenen una mena d'anelles com les serps, però que no són serps, són fastigosament lletjos, sí, tenen una mena d'atracció que els fa ser massa lletjos, potser si ho fossin menys perdrien la gràcia. No fan olor, com l'aigua. Però jo els he tirat aigua i han començat a inflar-se de sons, i a vomitar després els sons que rebutjaven. I jo m'he ficat dins el piano amb una papallona negra enganxada al melic. És curiós, allò semblava un taüt, m'hi trobava d'una manera cansada, massa bé, pols blanca formant fileres discontínues, tota una bellesa per a ser contemplada i olorada a gust.
Sento una mena d'estrebada, fora, fora el piano! Vull que em tornin el meu violí, el meu cos de dona. Amb les seves corbes, i l'olor molt neta, molt clara, molt de fusta i de resina, no és una olor que et va i et bé, se't queda. És enèrgica, gens tediosa, crit, crit enfora, un salt... cap a mi mateixa.
I què en faré doncs del piano? No puc pas passar-li cap ganivet, ell vol morir amb aigua i amb cucs, i amb aquella pols... olor de nostàlgia?

Comentaris

  • El piano vell...[Ofensiu]
    Hannah | 09-07-2007 | Valoració: 10

    mort, negre, no vol tocar més. Les tecles volen dormir i la música ja no és música.
    El teu piano amb olor a nostàlgia, olor a records...
    Segurament heu passat molt moments junts...
    però el jove violí encara sona, vés, agafa'l i toca'l!

    Un poema preciós!

    Una abrasada de Hannah :0)

  • massa cucs...[Ofensiu]
    omega | 25-05-2007 | Valoració: 6

    ... i poques olors

Valoració mitja: 8.67

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Lady_shalott

Lady_shalott

73 Relats

315 Comentaris

85358 Lectures

Valoració de l'autor: 9.82

Biografia:
Camille Claudel (1864-1943)
___________________________

M'he decidit per fi, a tornar a escriure quelcom a la biografia...

a veure, què dir... doncs... que durant els anys he anat adquirint diverses passions, i n'hi ha algunes que sempre van amb mi, son com una mena de desmesura, estranyes i íntimes, com les flors, o l'escriptura. D'altres però, venen i marxen amb un cert desencant, desfilen amb més o menys intensitat, com la música.

llibres que ara mateix recomanaria:
L'alè del búfal a l'hivern, de Neus Canyelles i
La passió segons Renée Vivien, de Maria Mercè Marçal.

Novembre 2007

Aquí teniu una adaptació del poema de Tennyson per Loreena McKennitt, una cantant de música celta que m'encanta.


... : The lady of Shalott



qualsevol cosa, poetamuerto_s@hotmail.com
------------------------------

Heard a carol, mournful, holy,
Chanted loudly, chanted lowly,
Till her blood was frozen slowly,
And her eyes were darkened wholly,
Turn'd to tower'd Camelot.
For ere she reach'd upon the tide
The first house by the water-side,
Singing in her song she died,
The Lady of Shalott.

Under tower and balcony,
By garden-wall and gallery,
A gleaming shape she floated by,
Dead-pale between the houses high,
Silent into Camelot.
And out upon the wharfs they came,
Knight and Burgher, Lord and Dame,
And round the prow they read her name,
The Lady of Shalott.


(fragment del poema)
Alfred Tennyson