Oda a Verdaguer

Caminant pel Carrer Verdaguer
El frenesí del personal augmenta.
Però hi ha un vell caminant amb un bastó.
Les mirades s'absenten
I el rugir del buit
Engoleix el sentir
Però hi ha un vell caminant amb un bastó.
Caminen extraviats
Segurs de la direcció presa
Impetuosos, viscerals
(Qui no fugiria d'ell mateix en aquests termes?)
Però hi ha un vell caminant amb un bastó.
La silenciosa esquizofrènia
De saber que la batalla al temps
Està perduda abans d'iniciar-se
Queda banyada per la gran consigna
"Fer, fer, fer."
Però hi ha un vell caminant amb un bastó.
I ni la més curosament empastifada de les donzelles
Ni el més elegant i maquiavèl·licament dissenyat dels eslògans
Ni la més remotament coincident trobada amb el conegut
Pot fer-me apartar la mirada
D'aquella antiga ànima
Que camina amb lentitud
Més carregada d'essència i d'autenticitat
Que tot el carrer Verdaguer junt
I just la inèrcia desbordada de la multitud
Aconsegueix que torni a mirar endavant
I altra vegada m'encanti
Però, al carrer Verdaguer
Hi ha un vell caminant amb un bastó.