OBLIDAR-TE

Les llàgrimes ja no surten dels meus ulls, tal volta ja no me'n queden, tal volta m'hagui fet forta... però em sento feble, més feble que mai, i el fet de no alliberar els meus sentiments fa que tot sigui més complicat, i aquest cúmul de pensaments vagi augmentant i augmentant dia rere dia.

L'esperança de que tot torni a ser com abans ja no forma part de mí. Ho vull arreglar, però no tot depèn de la meva desició, tu també formes part d'ella.
Perquè em sento cada vegada més enfora teu? Perquè no puc imaginal el teu somriure sense que dins meu noti un buit impressionant? Perquè no puc visualitzar la teva mirada sense que pensi alhora que mai la podré veure? Perquè m'he tornat tan pessimista?

No em reconeixo. Abans jo no era així, i mai m'hauria imaginat a mi mateixa en aquesta situació tan desagradable.

Els dies ja no són curts, es fan llargs i pessats. Quan arriba la nit, els meus ulls es volen tancar, ja cansats d'esperar alguna millora que no arriba. Les paraules de la meva amiga ja no em consolen. Em recolso a la paret quan no tenc ningú al devora, ella és l'única que m'aguanta dreta. Me n'adono de que em fa falta una gran abraçada d'algú, em fa falta una mostra d'estimació. Necessito sentir-me estimada per algú. Necessito notar que dins meu encara hi queda alguna part d'aquella loca il.lusió de viure cada dia al màxim. Necessito explicar el que em passa a altres persones, a altres amics, ells pot ser m'ajudaràn.

I crec que necessito oblidar-te... no ho sé, no crec que sigui fàcil, no sé si ho podré fer, però mentre no em demostris el contrari, crec que serà el millor per mi.
30*11*11