Oblidar - recordar

Podria haver oblidat aquell dia, podria haver intentat esborrar-lo de la meva memòria, però jo mateixa no deixava de visualitzar-lo una i altra vegada, jo mateixa em feia mal intentant recordar el seu somriure i la seva mirada. Em sentia perduda i sola sense la seva presència, sense els seus llavis acariciant-me el rostre, sense el seu alè en el meu coll, sense les seves mans resseguint cada corba del meu cos. El volia, el necessitava, però havia marxat del meu costat. I tenia fred, fred perquè ja no sentia l'escalfor del seu cos, fred perquè el seu alè no em tornaria a acariciar la cara, fred perquè el meu cor estava morint de forma agònica i imparable. I ell no tornaria, no tornaria perquè ja no m'estimava, perquè ja no em necessitava. I, encara que ja no estigués al meu costat, seguia veient els seus ulls observant-me amb aquella tendresa que em desfeia l'ànima, amb aquell somriure que em deixava sense veu, amb aquelles paraules que m'aturaven el cor. I m'odiava a mi mateixa per no ser el què ell necessitava i estimava, em feria perquè no podia viure sabent que no era res ni ningú per ell.

Sí, em feria... I aquell dolor no era res comparat amb el dolor que sentia el meu cor, ja dèbil i moribund. La sang que sortia del meus cos no era res comparada amb les llàgrimes que havien arribat a sortir dels meus ulls. Encara ara em pregunto perquè una persona es pot morir per desagnació i, en canvi, no pot morir per desllagrimació...