Obashim i Misaki (4): Un misteriós personatge entra en escena.

Narrador omniscient.

L’Obashim i les dues Misaki s’apropen al vigilant del poblet esperant informació i ajuda. El guàrdia, armat amb una llança i un escut, mira distretament a una altra direcció, però quan Obashim li fa un crit d’atenció, es gira cap als tres aventurers i diu:

- Alto!! Qui va?

Aleshores es fixa més en les dones i diu:

- Vaja, no sé qui sou, senyor, però teniu dues amigues amb un bon parell de motius.

- Realment – li murmura la Misaki Manaka a l’altre Misaki, - no sabria dir si tenir dos pits gegantescs és un do o una maledicció.

- Penso com tu – li murmura la Misaki Aurora.

- Digueu-me – diu ben clar el soldat a Obashim – què voleu del poble on sembleu dirigir-vos.

- Busquem un lloc on dormir i alguna feineta retribuïda que ens faci mantenir-nos un temps – li respon Obashim.

- Bé, acompanyeu-me al poblat i al post de treball i miraré quina feina us puc donar als tres.

La Misaki Manaka s’aproxima al soldat i li diu:

- Gràcies, crec que sou un bon home, jo… - però aleshores en respirar els seus pits fan pressió i un dels botons de la camisa de la dona de pits enormes surt disparat cap enfora per l’aire i gairebé li dona a un ull del guardià. Pel cantó on era el botó s’obre una mica la camisa i se li veu la “ranura entretetes” a la joveneta.

- Oh, perdoni!! – diu la Manaka. – A vegades em passen aquests incidents amb les camises. Dec semblar ridícula.

El guardià dona una ullada detinguda a l’"entretetes” d’aquesta Misaki i li diu:

- No té cap importància, dona. Però oblidem-nos-en. Per sort hi ha un sastre al poble que us pot arreglar el botó. Vinga, anem al post de treball a buscar alguna feina.

No triguen ni tres quarts d’hora en arribar al post de treball. El guardià parla uns deu minuts amb un home que manega un seguit de llibres, l’home consulta un llibre durant prop de deu minuts i diu:

- Crec que l’home, si no m’equivoco es diu Obashim segons m’heu dit, podria treballar un parell de mesos com a soldat del nostre petit castell. Quant a les dones, per a una hi ha una vacant de majordom en l’hostal i per l’altra podria treballar de ballarina exòtica. No hi ha més vacants per ara. – Mira a les dues Misakis, primer a l’Aurora i després a la Manaka. - ¿Què us estimeu més?

La Manaka pensa uns segons i diu:

- Vull treure’m la por a tenir pits grans, si no se m’obliga a despullar-me. Al cap i a la fi, els pits grans, encara que tinguessin el triple d’inconvenients, són una part de mi i de la meva personalitat. Vull ser ballarina exòtica i vull que la meva amiga faci de majordom femení. ¿Què me’n dius, Aurora?

Les dues dones en parlen com uns dos minuts. Però al final tot queda decidit. La Manaka treballarà com a ballarina exòtica i l’Aurora serà una majordoma, mentre que l’Obashim, de bona gana, serà soldat del castell. En les hores lliures ja procurarien sopar els tres junts. I així entraven en una certa estabilitat… almenys per ara…

Durant dos dies, no hi hagué més o menys no gaires novetats. La Manaka s’havia vestit com una ballarina exòtica, amb la forma dels pits ben visible, i les cames rodanxones l’aire mentre actuava en el local: l’únic del poble, però respectable i amb una educació estricta. No va trigar moltes hores la Manaka en aprendre a ser una bona ballarina. Pels seus pits de gran tamany i per altres encants físics seus i per com ballava, els homes del local la corejaven.

- Bé, Misaki!! – li deia més d’un. – Ets la més bella.

Però aviat sorgirien novetats inquietants…

Mentre passaven els fets, un carromat d’algú que, només cal veure els adorns del carromat i els dos soldats que hi feien guàrdia dins el mateix, era algú que anava ben ric de diners, i tenia una mirada un tant freda. Alguna cosa semblava inquietant en ell… En tot cas, tenia alguna preocupació en ment, com es podia deduir en com mirava amb visible nerviosisme els detalls del camí i en com es mossegava contínuament les ungles malgrat intentar contenir-se. El carromat s’aproximava al poble…

Finalment, el carromat arribà al poble i l’home baixà del mateix i, acompanyat pels seus dos soldats, s’apropà a l’hostal i veié com d’aquest, com a la nova majordoma, en sortí una dona que tots ja coneixem: la Misaki Aurora.

- Benvinguts. ¿Us puc servir en alguna cosa?

L’home es quedà mirant l’Aurora com si fós l’única dona del món. Es va enamorar d’ella a primera vista. Ni ho sospitava que passaria això, i menys ara mateix. L’home (es deia Serafí) es va fixar en els atractius eròtics de la majordoma, especialment en els pits particulars d’ella, i pensava que potser seria la dona més apta entre moltes per a satisfer les seves… particulars necessitats.

L’home s’apropà a pas molt decidit a la M. Aurora i li digué tranquil·lament:

- Gràcies per la benvinguda. ¿Qui ets, preciositat?

L’Aurora s’inquietà una mica i li digué:

- Soc la recent majordoma de l’hostal. ¿I… i vos qui sou?

- Soc el rei de la gran ciutat de Yorosham.

La noia, que seguia inquieta, li preguntà:

- Espero que Yorosham no sigui una ciutat de costums tant… rígides i d’obediència estricta com Nasrim, la ciutat que ha estat anomenada com a perfecta.

- No, no, ni de bon tros, som una ciutat molt més normal. Per cert, ¿com et dius?

- Misaki Aurora, per servir-lo.

En aquest moment, sense ser advertit per cap dels dos, l’Obashim, aparegut per casualitat per darrere d’una cantonada, veié com la Misaki parlava amb un desconegut i decidí escoltar la conversa procurant no fer-se notar. La conversa seguia el seu curs.

- Jo em dic Serafí, rei de Yorosham, solter. He vingut a aquest petit poblat a arreglar un parell d’assumptes i… ben pensat… voldria que tu vinguessis amb mi a palau quan acabés aquests assumptes.

- ¿I què farem nosaltres dos quan arribem al seu palau?

- Ho veuràs quan hi arribem.

- No m’ho pots dir ara mateix? – la Misaki s’inquietava. No passa cada dia que es parla amb un rei…

- Sí que podria dir-t’ho ara mateix, valdrà més la pena que ho vegis pel teu compte. Però no corre molta pressa. Em quedaré en el poblat fins demà a l’hora de dinar. Espero que demà em diràs si et vens amb mi al meu palau o si et quedes on estàs.

La Misaki es rasca la barbeta pensativa. Al cap d’uns segons, reacciona.

- D’acord. Espera’m demà a les dues del migdia per a recollir la meva aprovació (o denegació) a acompanyar-te a palau. En tot cas, m’enduré uns diners per si un cop a palau de totes maneres no m’interessa i vull tornar en carruatge sola.

- Com vulguis, bella dama.

La Misaki ajudà a l’home a transportar l’equipatge a l’habitació (la més cara de totes les de l’hostal) i se n’anà a la casa que compartien ella, l’altra Misaki i l’Obashim temporalment. Allà es trobà amb la Manaka, que estava tapada amb una tovallola perquè just ara s’estava banyant.

- Hola, benvinguda Aurora. ¿Com est...? ¿Per què fas aquesta cara?

I ella li explicà la trobada amb el rei i la seva invitació a anar amb ell a la cort per un temps indefinit.

La Manaka ho escoltava atentament.

- Bé, al capdavall no és tan dolent. No veig perquè aquest rei hagi de ser una mala persona.

- Hauries d’haver vist com em mirava… Com un tauró a punt de menjar-se un peix especialment saborós…

- Penso – i la Manaka li parlava amb respecte – que tens massa imaginació. Potser només és un home que vol simpatitzar amb tu i tenir la teva companyia unes hores.

- Podria ser, però… ¿I si vol simpatitzar massa amb mi?

En aquest moment algú feu girar la clau al pany. Era l’Obashim. Li explicà a l’Aurora que havia sentit la part essencial de la conversa amb el rei, i li feu saber les seves inquietuds.

- Tu ets lliure d’anar amb el rei si vols, però sigues prudent. Jo no vull que et passi res dolent, amiga meva. Si acabes per no voler el que el rei vol, potser ell faria que… Ja m’entens. Però et deixaré decidir a tu. ¿Et sembla bé, Manaka?

- Sí – respongué la Manaka. – Ara ves a la teva habitació i pensa tant de temps com et calgui què faràs al respecte.

Dit i fet. La Misaki Aurora se n’anà a l’habitació i rumià els pros i contres d’anar amb el rei a la seva capital. Finalment, prengué una decisió: amb prudència, però sí que hi aniria. Ho va dir amb el seu company i companya d’aventures i li varen desitjar molta sort.

Aquesta nit la Misaki va tenir malsons misteriosos i més o menys indefinits… ¿Eren només el resultat d’un cert nerviosisme?

Després, ja eren les vuit del matí. Va anar a l’hostal i va arribar a un acord amb el rei per a acompanyar-lo. Es prendria uns pocs dies d’afers propis respecte a la seva feina de l’hostal (el rei va pagar una indemnització generosa per tal d’aconseguir aquest favor rarament concedit a un empleat o empleada). Ella s’acomiadà dels seus companys i, amb una barreja de curiositat i de desconfiança, quan finalment arribaren les dues del migdia, ella i el rei prengueren un dinar suculent i de luxe i marxaren amb el carromat rumb a Yorosham.

El viatge durà al voltant de dues hores, i la Misaki Aurora, malgrat que el rei constantment volia anar parlant amb ella, ella li insistia que volia pensar en silenci. Al final, el rei, sospirant, es callà.

La ciutat de Yorosham era immensa i rica, encara més que Nasrim (la ciutat “perfecta”) i en una hora i mitja ja eren al palau. Els criats donaren la benvinguda al rei i a la seva acompanyant. El palau tenia res menys que tres plantes; el rei i la dona aventurera pujaren a la segona, que era on tenia el rei el seu dormitori i habitacions personals. Finalment, els dos entraren en el seu dormitori, de tamany gran, ben decorat.

- Bé, ja hem arribat – digué el rei Serafí sense cap rastre d’ironia en la seva veu. – Si vols et deixo sola i ajudada pels meus criats per una hora perquè descansis del viatge i després parlarem.

Malgrat que la Misaki estava realment cansada del viatge, no tenia ganes de descansar, de manera que li digué al rei:

- Majestat, no em ve de gust descansar. Digueu-me el que heu de dir-me ara mateix i no perdem més el temps.

- Bé, ja que ho vols, anem al gra. Vull casar-me amb tu. Vull tenir fills amb tu. M'agradaria que compartíssim una vida junts.

La cara de sorpresa de la Misaki era ben visible.

- Però si jo no soc membre de cap família reial.

- ¿I què? Aquí a Yorosham no tenim mal vist que el rei es pugui casar amb una, per dir-ho sense voler ofendre, plebea, dona simple.

- Ja. I millor si és una plebea de pits molt atractius.

El rei no s’emmudí ni un segon en contestar:

- ¿Què té de dolent que, en el llit, un home gaudeixi de les virtuts eròtiques de la seva esposa? He tingut altres núvies, però, malgrat tenir elles certes virtuts, en el llit no m’han satisfet massa. Si tu hi posaves voluntat i entrega, amb les… virtuts de la teva davantera segur que em sentiria satisfet. I pensa en el que rebries a canvi: una vida còmoda, riqueses, diners, criats disposats a servir-te, un sostre permanent, menjars saborosos i un marit fidel. Perquè jo soc un monògam i mai canvio de parella sense trencar amb l’anterior, i amb tu em fa la sensació que estaria més que satisfet tota la vida. Bé, crec que he dit suficient. ¿Necessites més temps per a pensar-te si ens casem o si te’n tornes al poblat?

- No, no necessito més temps. Ni un minut tan sols. La decisió ja està presa.

- Aleshores, ¿què decideixes?

La resposta de Misaki en el següent capítol.





-----------------------------------------------
Sigues benvingut(da) al Fòrum Perenne: http://forum-perenne.foroactivo.com