El crustaci seductor

El llamàntol més maco de la costa podríem dir-ne, elegant com sempre, un crustaci digne d’una certa admiració, va decidir sortir de l’aigua del mar per uns moments abans de tornar. De sobte, va veure una cosa que li cridava l’atenció: una criatura de gran tamany (ell no ho sabia, però era un ésser humà, més concretament un lampista) que tirava un objecte al mar ben alt i lluny que el llamàntol va creure, sense veure’l massa clarament, que era un altre crustaci com ell. El crustaci, dominat per la ira, es va decidir a atacar a l’ésser humà.

En realitat, però el crustaci llamàntol no sabia que el que l’ésser humà tirava al mar no era ningun crustaci sinó una làmpara amb la que el lampista portava hores barallant-s’hi per poder-la arreglar i al final, malgrat les insistències del client per fer-la reparar a tota costa, s’havia adonat que la làmpara era totalment irreparable. Malgrat ser conscient que això li podria haver de suposar pagar una indemnització (que pagaria gustós, siguent com era una làmpara la mar de comuna i corrent), no podia ni tant sols conservar la làmpara amb la ràbia que li donava el pensar en la de temps que li havia costat intentar reparar-la sense ni tant sols èxit,

Podria haver-la tirat a un contenidor ni que fós lluny de casa, però, no volent que ningú sabés mai més res de la làmpara ni del temps de reparació que li havia costat infructuosament, li va donar el rampell de llençar-la al mar. I això estava fent...

El llamàntol s’apropava cuita-corrents a l’home que “havia tirat violentament un crustaci al mar”, com si anés a combat mortal. Però el lampista, girant-se de sobte, va veure el llamàntol que se li apropava amb rapidesa, i, coses de la vida, va passar que el va trobar molt bonic. El va agafar amb suavitat i afecte i, com si resultés que el llamàntol entengués tot el que ell li deia (¿qui no ha parlat mai a un gat o a un gos, per exemple?), l’home lampista, agafant-lo del terra i acariciant-lo amb l’epiteli dels seus dits, li va dir:

- Ui, quin crustaci més bonic!! ¿Com estàs, bufó? ¿A què vens? ¿T’agradaria ser la meva mascota? Apa, vine a casa meva que et prepararé alguna cosa de menjar improvisada.

El crustaci anava a reaccionar en contra, però les carícies de l’epiteli el varen convèncer, almenys en part de moment, i es va deixar portar, a veure què passava, per l’ésser humà, qui el transportava amb delicadesa com si fós la seva mascota de tota la vida.

L’home, un cop arribat a casa seva, va posar el crustaci dintre d’un pot gran a l’espera de comprar-li una peixera més apropiada. Però resulta que l’home no vivia sol, sinó que vivia amb la seva muller, que en aquest moment no era pas a casa, sinó que havia anat a fer un encàrrec. El lampista, que per cert es deia Johnny, va decidir que el seu nou crustaci es diria “el Pinces”. Li va posar una mica d’aigua al pot, li va posar una mica de menjar per a que estigués còmode, i, segur que el crustaci no es podria escapar malgrat que ho intentés, i suposant que la seva dona no tornaria tant aviat de fer els encàrrecs, se’n va anar a fer un passeig.

Deu minuts més tard, la seva dona, no sospitant res del nou “inquilí” com era obvi, va sentir certs sorolls com d’una rata... va apropar-se a poc a poc cap al pot d’on venia el soroll i es va quedar de pedra al veure al crustaci tranquil·lament fent lo seu.

Quan l’home va retornar, la seva dona, que es deia Maria per cert, li va fer una bona bronca al lampista, dient-li: “Què és això? Jo ja puc sortir de casa? Bé... Aquest diumenge el portarem al nostre mas i allí es quedarà”.

En Johnny es va disgustar al sentir això, però sentia que no ho podia impedir. Va fer carícies al “Pinces” amb l’epiteli, per dir-ho així, dels seus dits i li deia paraules suaus. Semblava que el Pinces estava condemnat perquè a la seva dona no li queia bé...

Però passaven les setmanes i la dona ja ni parlava d’enviar el Pinces, el llamàntol, al seu mas... al contrari, fins li feia alguna carícia a la bèstia. Després d’un temps, el Pinces es va integrar a la família com si fós un familiar de rang especial.

Un dia el Johnny li va dir a la seva dona Maria, pel que ell pensava:

- Tu et penses que ell és una closca-trencacoses amb tubs digestius.

I ella li va dir tranquil·lament:

- Si jo pensés això, aniria a parar... ¡¡al matadero!! – dient l’expressió final en castellà.

I l’endemà el Johnny va veure a la dona acariciar amb l’epiteli de tota la ma al crustaci mentre deia, sense que el Johnny li preguntés res al respecte per anticipat; deia això:

- Jo també me’l estimo...

¡¡L’amor a vegades triomfa, amics!!