Obashim i Misaki (3): Les dues Misakis.

Un relat de: unicorn_blanc_del_bosc
Narradora protagonista: la Misaki. Observació: els qui hàgiu llegit els còmics de “Yura i Makoto” ja coneixereu més aquestes situacions que aviat, suposo, llegireu.

Jo (la Misaki), i el meu estimat amic Obashim anàvem camí avall per buscar un poble on ens poguéssim resguardar i aconseguir algun aliment, ni que fós fent alguna mena de treball. Vaig veure unes columnes de fum no massa lluny: indubtablement, un poblat. Ho vaig dir a Obashim i vàrem decidir apropar-nos-hi. Però de sobte, vaig començar a sentir un mareig cada cop més fort... tot em donava voltes... em vaig agenollar, ja no tenia forces per a mantenir-me dreta, queia de genolls...

L’Obashim va córrer on era jo, i em va preguntar si em trobava bé. Jo li vaig dir que no, que cada cop em sentia pitjor. Em va dir que no em podia deixar sola si em desmaiava, i que m’estirés fins que sentís més benestar. Però ni estirant-me em sentia millor... Veia la cara d’Obashim mentre em mirava preocupat. Perdia el món de vista...

Vaig recuperar la consciència només en certa manera... era com en un somni, més ben dit un estrany somni. Sentia que em seguia dient Misaki. Però no Misaki Aurora, com era el meu nom real. Si no Misaki Manaka. Una noia bastant similar a mi, tot i que amb robes estranyes, igualment amb pits enormes. Crec que ja sabia el que em passava: tenia un somni com a telepàtic, en el que revivia situacions viscudes per una altra persona. Però volia continuar amb el somni, ja que sentia més curiositat que no pas por...

El context el que vivia la Misaki, vull dir, la Manaka, era com a futurista, almenys dintre del que jo entendria com a futurista: les llums, els mobles, aquests aparells curiosos anomenats ordinadors... tot molt curiós.

El que no em semblava curiós, ni de molt, és que la tal altra Misaki tenia pits enormes, com jo, i molta gent li feia conya; fins i tot la seva nova amiga Miyuki, que la respectava, li feia mirades respectuoses però massa visibles als seus pits.

Després em vec en una altra situació de la Manaka: en un ascensor, em topo amb un home, qui després sabré que es diu Makoto, qui m’impressiona per la seva bona fe. Jo veia, com de lluny, però percebent els pensaments de la M. Manaka, que es va enamorar d’ell fins quan vaig veure que estava casat; ella estava molt afligida, però els seus sentiments pel Makoto no disminuïen...

La següent escena va ser més dramàtica: en un hotel, per fer un event turístic, estant ella i el Makoto al mateix pis, per causa d’un terratrèmol, l’altra Misaki es va espantar moltíssim i es va apegar amb el Makoto qui casualment estava en la dutxa rentant-se; els seus genitals, el masculí i el femení, s’apegaren entre ells, ¡¡i la Manaka es va oferir a fer l’amor amb ell si ell volia!! La situació va durar uns pocs minuts, el terratrèmol va cessar, el Makoto li va fer una abraçada desesperada a la Manaka... i qui sap fins on hauria durat la situació si la Miyuki, casualitats del destí, no els hagués interromput a temps, despullats amb la dutxa encesa i pegadets l’un a l’altre. Però el Makoto seguia preferint la seva dona malgrat aquesta relliscada...

En una altra escena veig a la Manaka com xerra amb la seva germana, una tal Kotone, una dona hàbil en l’amor però poc escrupolosa. Un cop el Makoto surt de la feina, la Manaka desconfia i espia a l’home del seu tràgic amor; quan veu que la seva germana, amb mentides, gairebé besa en la boca a l’home adorat per ella, li pega una forta bufetada a la galta de sa germana mentre li diu: “T’has passat!!”. Més tard, la seva germana diu que ara la veu diferent i que aconseguirà lligar algun dia “per la força que té” i li va demanar que “no es posés a plorar tant fàcilment”. Jo, que veia aquesta situació, em sentia molt identificat amb el cas de la Manaka, i jo, l’Aurora, de bona gana l’hauria ajudat. Jo creia que els germans havien d’ajudar-se i estimar-se; ho creia encara que no pogués ja ni confiar en ma mare, habitant de Nasrim.

Vaig veure una altra escena en què la Misaki, veient una desconeguda per a ella, la qual es deia Ichi-you, demanava per parlar amb el Makoto, ella va sentir una espècie d’enveja, i es preguntava (era normal fer-se aquesta pregunta) de fins a quin punt ella, la per a ella nou-vinguda, tenia realment importància per al Makoto. No el veia moltes vegades; era la conserge i el veia travessar el passadís i es deien alguna coseta de tant en tant, però poc més. I cada dia pensava en ell... Pobra noia, enamorada de l’home improbable, gairebé podríem dir que de l’home impossible.

Potser quedaven més escenes de la Misaki per veure en somnis, però sentia que a poc a poc tornava a la realitat, que el somni telepàtic anava disminuint i desapareixent...

De fet, el que més vaig sentir en retornar a la realitat (o, almenys, a la meva realitat en l’univers on és Nasrim) són els llavis d’Obashim besant-me a la boca i els seus dits pressionant-me els pits en la zona on respiro. En altres paraules, indubtablement m’estava fent el boca-a-boca per a reanimar-me o, almenys, perquè no em fallés la respiració i no em morís.

- Gràcies a tots els déus, estàs viva!! Oh, Misaki... tant poc de temps que fa que et conec i ja ets essencial en la meva vida mateixa!! Si et passés alguna cosa, jo...

Però l’Obashim va callar inesperadament perquè li vaig besar en la boca de sobte. Així vàrem passar uns minuts petonejant-nos. Si encara no érem nuvis, almenys ja érem amics especials, perquè jo no volia ser cap, com en diria la Manaka, una follaamiga o amiga per a sexe. A més, i ho pensava sense cap espavent de superioritat, la Manaka, pobreta amb mala sort, no podia estar amb l’home que estimava però jo, l’Aurora, sí. Però de sobte uns crits llunyans ens varen interrompre la sessió de petonets…

Algú cridava des de la distància, demanant auxili. Tot i les meves recomanacions de prudència, l’Obashim va agafar la seva llança improvisada i va córrer cap on venien els crits mentre jo, que no podia córrer massa en part pels meus pits enormes, el vaig seguir tot lo ràpid que podia. Aviat vàrem sentir els crits amb més claredat... i qui els feia...

Vaig veure, després d’una estona de córrer, una dona de pits enormes i molt similars als meus que corria perpendicularment a mi, mentre uns joves desvergonyits li tiraven pedres i se’n burlaven; li deien, mentre a mi em bullia la sang, ni que fós només perquè a qui perseguien era una dona com jo, li deien el següent:

- No intentis fugir, bruixa!! T’apedregarem tant com voldrem i després et matarem!!
- No soc cap bruixa!! Els meus pits enormes són inhabituals, d'acord, però no posseeixo ningun poder màgic!!
- Excuses – li deien els pocavergonyes; - tens el mal dins teu i te’l prendrem!!

L’Obashim apretava amb força la llança de fusta i jo ja sabia que, digués el que digués, intervindria. Potser era un home sol, però era valent i fort. I va intervenir. Va plantar-se entre la noia assetjada i els seus perseguidors (que no eren més de tres o quatre), llança en mà, i va dir:

- Aquesta noia és la meva protegida. Deixeu-la en pau o sóc capaç de travessar-vos amb la meva llança ara mateix; ¡¡vinga, aire!!
- Aquesta no és la teva lluita – li digué un dels nois.
- Si amenaceu a una innocent, féu meva aquesta lluita. ¡¡Marxeu!!

Els nois es miraren entre ells no sabent què fer. Però aviat varen marxar, tranquil·lament però mirant amb odi a Obashim algunes vegades. No notaren, o això suposo, com Obashim sospirava d’alleujament. Suposo que no les tenia totes malgrat la seva aparença de valent. Quin home... Però aviat vaig apropar-me a la noia perseguida pels pocavergonyes supersticiosos. Era... la coneixia pel somni telepàtic... ¡¡era la Misaki Manaka, la dona dels seus somnis mig reals!! Però la Manaka vivia en el futur... ¿com és que ara estava en el present meu, o sigui, una mena d’era medieval?

En aquest moment, l’Obashim va preguntar:

- ¡¡Misaki!! ¿Estàs bé?
- (Jo i l’altra Misaki, gairebé alhora): - Sí, estic bé!!
- Però – va dir la Manaka, - ¿tu també et dius Misaki? Quina casualitat.
- Jo sóc la Misaki Aurora.
- Doncs jo sóc la Misaki...
- Sí, ets la Misaki Manaka, ho sé.
- ¿Com saps el meu cognom?
- T’he vist en un somni que... ehem, Obashim, ¿t’importaria deixar-nos sols uns quinze minuts, no més, perquè parli amb la Manaka? Després t’informaré de les conclusions a què arribem.

L’Obashim va accedir a les meves peticions. Es va asseure d’un bon tros lluny, però des del qual era evident que, si no cridàvem molt l’atenció, ell no ens podria sentir.

Li vaig explicar al meu alter-ego tot lo relatiu al somni que vaig tenir sobre ella. I li vaig preguntar que què feia en el nostre temps. L’altra Misaki va donar-me un vot de fe i em va explicar què li va passar: feia deu minuts que s’havia acabat la seva jornada laboral i caminava rumb a casa quan de sobte va anar perdent a poc a poc els sentits, mentre que la realitat s’anava deformant de mica en mica... quan es va despertar, es va trobar aquí en el passat respecte a ella; es va apropar a uns llenyataires que, en veure-la amb els seus pits gairebé descomunals, la van prendre per una bruixa o un enviat del diable pels seus pits mateixos. Ella va córrer mentre uns quants adolescents li tiraven pedres ¡¡i amenaçaven d'acabar matant-la!! Per sort per a ella, un bon home (aviat va saber que era l’Obashim) la va salvar i... ja sabia la resta.

Me l’escoltava atentament. Suposadament, la Misaki havia estat subjecte passiu del qual alguns anomenen distorsió temporal... una ruptura en l'espaitemps, una cosa de la qual jo en sabia alguna cosa, si bé jo no era un expert en màgia, però en sabia alguns esborranys.

- Bé, - vaig dir jo, quan ja havíem dit tots els pros i contres - ¿I ara què faràs, Misaki?
- No sé ni on anar. Això és com un món nou per a mi. ¡¡Ah, bona dona, bon home!! ¿No us podria acompanyar als dos?
- Bé, Misaki, vull dir que... potser correrem alguns perills.
- Precisament per això. Essent tres encara serem més forts. Si us plau, ajudeu-me. ¡¡No sé com, però intentaré incondicionalment ajudar-vos, ni que sigui almenys rentant la roba!!

Vaig dir a la Manaka que m’esperés, i vaig parlar a soles amb l’Obashim per veure si havíem de deixar-la unir a nosaltres o havíem de deixar-la plantada. No van passar ni tres minuts que vàrem arribar a una conclusió unànime: deixaríem, almenys per ara, que l’altra Misaki s’unís a nosaltres. Ella es va posar contenta quan la vàrem informar de la conclusió.

Però em vaig posar, suposo, una mica gelosa en veure com l’Obashim, ¡¡també li mirava les tetes enormes a ella!! Així i tot ja sabia que era un bon home digne del meu amor. I a més, quines coincidències, l’altra Misaki era molt semblant a mi: rondava els divuit anys, pel curt, pits enormes, culet maqueto, baixeta... no és que sembléssim germanes bessones ni molt menys, però els nostres físics i el nostre caràcter psicològic tenien molts paral·lelismes.

Així doncs, al cap de mitja hora, jo, l’altra “tetorrona” i el bon home ens dirigíem rumb al poblet. Però alguna cosa em xiuxiuejava que encara ens quedaven més aventures...

Continuarà...





----------------------------------------------------------
¿Voleu visitar el Fòrum Perenne? http://forum-perenne.foroactivo.com

Comentaris

  • Un exemplar relat: [Ofensiu]
    PERLA DE VELLUT | 28-11-2021 | Valoració: 10


    Una bona i entretinguda història, que m'ha entretingut i la veig molt completa.
    Val la pena llegir-te, ja que tens un bon estil.
    Et done les gràcies per llegir-me el meu poema "Entre la tardor". Gràcies per dir-me que és molt bo.
    Salutacions.

  • Aquí t'espero, Montserrat, dit amb respecte.[Ofensiu]

    Espero que et llegeixis aquest article quan sigui, ni que es faci esperar dues setmanes.

    Passa un bon dia, preciosa!! I gràcies per comentar encara que el comentari és breu!! Diuen que qui tot ho vol tot ho perd...

    Ens veurem, espero!!

  • Molt bo[Ofensiu]
    montserrat vilaró berenguer | 22-11-2021 | Valoració: 10

    Et llegiré perquè aquesta història de la Misaki em sembla molt i molt interessant.
    Moltíssimes gràcies per als teus comentaris m´esperonen a escriure.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de unicorn_blanc_del_bosc

unicorn_blanc_del_bosc

14 Relats

73 Comentaris

2793 Lectures

Valoració de l'autor: 9.30

Biografia:
Em presento.

Em dic Unicorn Blanc del Bosc, o Unicorn Blanc. També utilitzo, per raons pràctiques, els pseudònims de Crom el nòrdic, Unicorn Gris i Cuidador d'Ossets, si bé només posaré articles nous en aquest últim pseudònim i en aquest mateix en què ara em veieu (els altres noms d'usuari són de consulta i, en certa manera, d'emmagatzemament d'antics articles).

Els meus ideals són el catalanisme, la literatura, el món de la fantasia i l'acceptació de les normes socials que defenso, entre d'altres.

El meu nom de Facebook és
"Mark Corbera Mestres" .

El meu nom de Twitter és
"El Dorat"

El meu email és
webmestre2(arr.)gmail(punt)com

El conjunt de les meves webs (és a dir, de les webs administrades, moderades o dirigides per mi) es diu Portal Perenne, també anomenat "el Perenne" i està format, entre d'altres, per Lletra Perenne, també anomenada "la Perenne" .

La meva web d'articles es diu, com hem dit, Lletra Perenne i està a:
http://lletra-perenne.fandom.com/ca .

Actualment disposo de fòrum, el Fòrum Perenne, part de el Perenne, la direcció del qual és:
http://forum-perenne.foroactivo.com/ .

Podeu tenir accés a tots els relats de Lletra Perenne publicats a Relats en Català aquí:
https://lletra-perenne.fandom.com/ca/wiki/Lletra_perenne_Wiki#Continguts_del_Cosmos_Perenne_en_la_web_Relats_en_Catal.C3.A0

Els meus pseudònims a Relats en Català són: Unicorn Blanc del Bosc, Unicorn Gris, Cuidador d'Ossets i Cromelnordic. Observació: m'hagués volgut dir "Unicorn Blanc", però no podent fer-ho, em vaig fer dir "Unicorn Blanc del Bosc".

¿Voleu comprar-vos el meu llibre de filosofia "El pacte social"? En cas afirmatiu (en cas negatiu, es respecta l’omissió de decisió) registreu-vos a Bubok i aneu a la web següent: https://www.bubok.es/libros/255037/El-Pacte-Social.

Que vagi bé!!!